Hubs

Feim un pensament... volant. Comença l'estiu i tornem a pensar en turisme i sobretot avions.  Aquest més parlarem de Hubs Aeroportuaris, un sistema de gestió de vols molt modern i aplicat en els darrers anys, i on el millor exemple és curiosament l'aeroport de Palma.

Transports ?

Els transports són un fet molt recent (tenen poc més de 150 anys), que han revolucionat la manera en que ens desplacem i entenem l'espai i el temps. Per tant, encara no hi ha cap ciència clara que estudii els transports o la Mobilitat, i les que ho fan son: l'enginyeria (per a millorar els vehicles i les vies), l'economia i la política (pressupostos, interessos socials...) i la geografia (territori, fluxos de persones i mercaderies...), i com podeu imaginar el treball en equip és completament necessari.

Com es gestionen els vols ?

Les connexions entre aeroports (i per tant ciutats) solen tenir dues maneres habituals de dur-se a terme:

- Punt a Punt: Els avions van de ciutat en ciutat, fent rutes programades prèviament però sense connexió aparent. Si una persona vol anar de Sevilla a Moscou hauria de tenir la sort que existeixi el vol Sevilla-Moscú (improbable i poc eficient) o anar de Sevilla a Madrid amb un avió, de Madrid a Berlín amb un altre avió, i canviar després a un altre de Madrid a Moscou. Amb escales llargues i dificultat de planificació. Per part de les companyies, requereix de molts avions, cobrint distàncies curtes i un gran cost logístic. Per exemple, en un avió de Palma a Munich, totes les persones viatjarien entre aquestes dues ciutats.

- Hub: Una areolínia usa un aeroport Bandera, on concentra tots els vols procedents de moltes ciutats creant una àrea d'alimentació, que arriben a una hora puntual. Desprès els vols es reparteixen cap a altres ciutats creant una àrea de destí. D'aquesta manera funciona el Hub d'Ibera a Madrid-Barajas. S'alimenta de totes les ciutats Europees, s'ajunten els passatgers a Madrid i després es reparteixen en vols més grans cap a tot Amèrica Llatina. En un vol Londres-Madrid, podrem trobar doncs passatgers que van a Xile, Argentina o Colòmbia. Mentre al vol Madrid-Lima podríem torbar passatgers procedents de tot Europa, que han arribat a Madrid amb diferents vols. LAN (aerolínia Xilena) fa quelcom semblant a l'aeroport de Santiago.

-Doble-Hub: Una o més aerolínies seleccionen dos Aeroports base en dos continents diferents. Els Aeroports base absorbeixen tots els passatgers del continent amb avions relativament petits. Mentrestant entre aquests dos Aeroports, el vol es fa mitjançant avions de gran capacitat que redueixen costos i són molt més eficients. D'aquesta manera s'ajunten a Londres-Heathrow en el Hub de British Airways molts passatgers provinents de tota Europa. Després volen tots junts en un sol avió cap a Nova York- Jhon Fitzgerald Kenedy i es reparteixen per tot estats units en el Hub d' American Airlines (Aliada de British, Iberia i LAN).

El Hub d'Air Berlin a Son Sant Joan

Air Berlin va situar al 2002 la seva base al sud d'Europa a l'Aeroport de Palma - Son Sant Joan. De llavors ençà els vols setmanals d'aquesta companyia cap a Mallorca s'han multiplicat dels 140 vols setmanals (estiu de 2001) a 160 vols (estiu de 2002), 240 vols (estiu de 2004), 360 vols (estiu de 2007) i 380 vols (estiu de 2008). Té un funcionament molt simple, de 4 fases diàries (que es repeteixen cada dia de l'any) augmentant la seva intensitat a l'estiu. Alemanya és l'àrea d'alimentació i el Mediterrani és l'àrea de destí.

Dematí (Alemanya-Mallorca): Surten vols des de cada ciutat alemanya (i algunes altres d'Europa) cap a Palma. En el vol Munich-Palma, trobarem molts alemanys que es quedaran a Mallorca, però alguns en arribar a Palma, canviaran d'avió per anar a altres destins repartits per el Mediterrani.

Migdia (Mallorca-Mediterrani): Els avions que han estat aturats a l'Aeroport de Palma una poc menys d'una hora. Han intercanviat passatgers, els passatgers que venien de diferents ciutats alemanyes s'ajunten en un sol vol cap a un destí concret, o al mateix temps els passatgers que venien d'una sola ciutat alemanya es reparteixen per diversos vols cap a altres destins. Així encara molts alemanys es queden a Mallorca. Els avions es reparteixen pel Mediterrani, excepte alguns que tornen a Alemanya a cercar més gent.

Horabaixa (Mediterrani-Mallorca): Tots els avions que s'havien repartit per tot el Mediterrani (i els que avien anat a Alemanya) tornen a Mallorca amb passatgers procedents de tot el Mediterrani que volen viatjar en general o alemanys que tornen de vacances. Es produeix el mateix procés que al migdia, però a la inversa.

Vespre (Mallorca-Alemanya): Un cop recuperats tots els avions i passatgers que s'havien repartit, tornen cap a Alemanya, per repetir el procés el proper dia. Tots aquests processos els podeu veure a la imatge de l'article.

Geografia d’Estat

Feim un pensament... independent. Coincidint amb la rabiosa actualitat de les eleccions a Catalunya, on la clau de tot el tema és la independència i les estructures d’estat, aquest mes és un bon moment per preguntar-se quins motius geogràfics té Catalunya per a voler aconseguir la independència? Té influència la geografia en les estructures d’Estat? Per contestar aquesta pregunta primer haurem d’entendre algunes qüestions relatives. 

Quins aspectes geogràfics condicionen un estat?

Tècnicament un estat no és més que un Territori definit, cohesionat, que administra els seus propis recursos i que està reconegut internacionalment per altres estats.

- La geografia estudia els territoris, que son definits tant per unes limitacions geogràfiques (costa, serralades, rius...) com socials (llengua, cultura, gastronomia, economia...). Tot i que la majoria d’estats tenen fronteres definides per límits naturals, en els darrers segles moltes fronteres són delimitades per línies imaginaries basades en coordenades.

- La cohesió dels territoris sol anar associada a la vinculació interna d’aquests i també externa, la manera més efectiva de que es produeixi aquesta vinculació és mitjançant una xarxa de transports (que també estudia la geografia). És important que des del mateix territori es potencii aquesta vinculació interna i es faciliti la connectivitat externa, duent a terme les accions i polítiques adequades.

- La gestió i administració dels recursos va associada a la planificació territorial, urbana, ambiental, turística, econòmica...  i es clau que aquesta gestió es porti a terme des del propi territori. Cal tenir en compte quins sons els propis recursos i quines limitacions es tenen, tradicionalment s’estableix com a limitació la falta de recursos naturals, però hi ha països molt viables econòmicament que tenen no tenen recursos naturals i que per exemple han d’importar gran part de l’energia que consumeixen (petroli, energia nuclear, combustibles fòssils...).

Compleix Catalunya els requisits geogràfics per ser un estat?

Des del punt de vista geogràfic Catalunya té un territori definit històricament per unes fronteres que han estat modificades al llarg del temps. Les fronteres avui dia establertes podrien variar en funció dels diferents criteris que es tinguin en compte: Límits actuals (Comunitat autònoma), límits culturals (Inclusió de la franja de Ponent), límits lingüístics (Assimilació de les Illes Balears o València), límits geogràfics (Pirineus, Sistema muntanyós valencià, el mar Mediterrani...) , límits previs modificats per tractats (Inclusió dels territoris de Catalunya Nord)... Quasi tots els estats tenen motius per veure modificats els seus límits, per exemple Bolívia reclama una sortida al mar a Xile, i Xile defensa uns drets marítims a Perú per drets territorials sobre la mar. A Europa... Bèlgica es vol separar en dos (Flandes i Valònia), Alsàcia i Lorena no queda clar si són de França o d’Alemanya, Escòcia segueix uns passos similars als de Catalunya, des del 1990 s’han creat 34 nous estats al Món...  Realment cap país té els seus límits definits per sempre.

Pel que fa als límits socials hi ha estats que tenen diverses llengües oficials com Suïssa, Espanya o França. Cal destacar els antecedents històrics d’aquests dos darrers països en limitar les llengües minoritàries en els seus estats, per tant és obvi pensar que un estat independent podria defensar millor els interessos de la llengua, les tradicions o la cultura.

Com s’explica la integració mitjançant els transports?

Els transports vinculen els estats en diferents escales: exteriorment (amb altres estats), estructuralment (entre regions del mateix estat), en cohesió (entre ciutats i pobles de les regions), mobalment (dins les ciutats i pobles). Una de les principals queixes des de Catalunya és una política de transports irracional per part d’Espanya guiant-se per motius polítics i no econòmics: les carreteres nacionals radials, el desenvolupament de la xarxa de ferrocarril de via estreta, el desequilibri territorial de les autopistes de peatge, la mala gestió dels aeroports, una equivocada visió del tren d’alta velocitat i mercaderies... son temes tractats al llibre Espanya, Capital París del mestre en economia territorial Germà Bel. Un exemple molt recent es la gestió dels corredors ferroviaris transeuropeus que travessen Espanya. Existeixen tres possibles corredors:

Atlàntic (Bordeus - País Vasc - Portugal), Central (Tolosa – Pirineus – Saragossa – Madrid) i Mediterrani (Perpinyà – Barcelona – València). Per part espanyola es té la por que en cas de que Catalunya i/o Euskadi assoleixin la independència es perdi el contacte directe amb Europa. Per aquest motiu es pretén potenciar el corredor central encara que vagi en contra dels interessos econòmics europeus: travessar els pirineus és molt costós i no passa pels ports del Mediterrani (Barcelona, Tarragona, València) que són la porta d’entrada i sortida de mercaderies entre Europa i Asia. 

Xarxa Europea de Ferrocarril a la Península Ibèrica

Un altre efecte directe de la necessitat de tenir un estat propi que vetlli per les infraestructures territorials es demostra comprovant com tant Catalunya com Balears han hagut de satisfer aquestes necessitats de transport mitjançant infraestructures de peatge (Autopistes, Túnels...) i xarxes de tren addicionals (Serveis Ferroviaris de Mallorca, Ferrocarrils de la Generalitat...) als aportats per l’estat ja que l’estat preferia invertir en altres zones (Ferrocarril de Rodalies a Madrid, autopistes gratuïtes arreu d’Espanya...). Això provoca un encariment del cost de vida pels ciutadans d’aquestes regions, que tot i pagar impostos al estat espanyol, aquest no té en compte les seves necessitats.

Kilòmetres d’autovia segons Comunitats Autònomes

És lògic doncs que des de Catalunya es vulgui duur a terme una política de transports diferent que tingui en compte les lògiques econòmica, europea i alhora ajudi a cohesionar i potenciar el territori.

Catalunya es capaç de gestionar els seus recursos?

Des del punt de vista de la planificació Catalunya sempre ha anat algunes passes al davant de la resta del país, generalment a nivell europeu. Alguns plans son previs a la guerra civil espanyola, per tant és lògic d’entendre que de no haver hagut de suportar aquesta guerra estaríem parlant avui dia d’un nivell més avançat de planificació. La planificació és clau per al desenvolupament d’un territori, exemples com els diversos plans de riscos naturals, plans urbanístics, plans territorials... i lleis que en la majoria de les altres comunitats no han estat contemplades. Tot aquest esforç demostra una experiència i la voluntat de planificar més que suficients per a desenvolupar en el futur estratègies i plans per a potenciar un estat. Les estructures d’estat requereixen una gestió no només estudiada per la geografia, si no per moltes altres disciplines que requereixen una mà d’obra qualificada i tecnificada que actualment existeix en el país.

Pla regional de Barcelona del 1932

En línies generals des del punt de vista de la geografia, Catalunya és un estat viable, amb una capacitat econòmica solvent, una projecció internacional potent i una capacitat d’interelació excepcional amb els territoris del seu entorn. No tractarem el tema amb estadístiques ni detalls numèrics (ja que serien dignes d’una tesi doctoral i apareixen continuament estudis seriosos al respecte) però en tots els àmbits s’està demostrant que, al igual que molts altres estats, la independència és un camí tan o més viable que qualsevol altre.

Si teniu dubtes o voleu que comentem algun tema en concret vos podeu posar en contacte amb jo mateix enviant-me un correu electrònic a guillemserrabou@gmail.com .

Publicat a la revista Mel i Sucre nº389 - Novembre 2012

Geomorfologia Litoral

Feim un pensament... a la vora de la mar. Aquests mesos aprofitaré per fer una revisió d’alguns temes referents a la mar, a l’estiu i al turisme. Començarem per la geomorfologia litoral, per a que quan aneu a la platja podeu entre millor els processos que s’hi duen a terme. Trobareu molta informació sobre aquest tema en el llibre Geomorfologia del Litoral de les Illes Balears del doctor en geografia i professor de la UIB en Jaume Servera.

Portada del llibre Geomorfologia del Litoral de les Illes Balears, de Jaume Servera

Què estudia la Geomofologia litoral?

És una de les disciplines de la geografia física que estudia les formes de la vora de la mar, les forces que generen aquestes formes i la seva evolució. Com bé sabreu per litoral entem com a aquella franja de trànsit i interacció entre el domini submarí dels mars i els oceans; i el domini continental de les terres emergides. Tot i així és difícil esbrinar fins on arriben els límits dels efectes dels agents marins sobre la terra i viceversa.

Quins factors estan implicats en el modelat del litoral?

El rocam (les roques que formen la costa) té dos aspectes clau: la seva disposició estructural i la seva resistència.

La disposició estructural del rocam afecta directament en la definició de la línia de la costa que deu el seu traçat general a les falles que tallen l’estructura geològica que forma les illes. La línia de la costa poc retallada i la gran quantitat de penyasegats es deu a la gran falla que recorre tota la Serra (actualment submergida) i en les inclinacions de les capes de roca que la conformen. En canvi la costa de Llevant es veu condicionada per l’escull coral·lí fossilitzat durant el Miocé (fa entre 12 i 7 milions d’anys). Per altra banda les costes corresponents a les badies constitueixen l’obertura a la mar de la depresió central de l’illa que en el as de la badia d’Alcúdia queda emmarcada per el perllongament mar endins de les estructures montanyoses de les Serres de Llevant i la Serra de Tramuntana, i la Badia de Pollença és una vall inundada entre dues sèries de mateixa estructura.

La resistència del rocam especifica generalment que com més resistents son els materials la línia de la cosa tendeix a resaltar mar endins, adquirir majors alçades i pendents més verticals, per tant formen grans penyassegats. Les roques menys resistents estan conformades per calcàries del Miocé i com que son poroses i amb capes de diferents graus de resistència generen penya-segats amb importants repercusions locals. Els materials quaternaris (molt més recents) són d’una naturalesa molt variada i per tant generen formacions diverses com enderrocs de vessant, ventalls al·luvials, dunes i platjes fòssils (marès) o en els més recents de tots formen les platges actuals.

El nivell de la mar és menys significatiu pel que fa a la dinàmica i el modelat litoral ja que en el temps geològic el nivell de la mar no ha tingut sempre la mateixa posició acutal. L’efecte més visual són les retallades d’un penya-segat realitzades per la mar en nivells més antics molt més alts.

Amb el pas del temps una línia de la costa tendeix a reduir els sortints i omplir els entrants, però en el mateix espai temporal els altres factors que afecten el litoral es modifiquen i canvien la seva repercusió en el pròpi litoral.

Quins agents modelen el litoral?

Els processos d’erosió, transport i acumulació en els litorals són duts a terme per tres tipus d’agents: mecànics, químics i biològics.

Agents mecànics:

Els moviments de la mar estan conformats per:

-Les marees, que a les Balears provoquen una afectació mínima.

-L’onatge, format per oscilacions regulars de la superfície de l’aigua produïdes pel vent. Quan la profunditat és inferior a la meitat de la longitud d’ona aquesta frega el fons marí y produeix treball geomorfològic. A les platjes el pendent suau allunya el límit de profunditat crítica de la costa, que permet modelar les platges. Com més grans són les ones més gran és la longitud i a més profunditat començen a tocar fons, per tant els dies de temporal l’afectació és molt gran.

-Els corrents de ribera litoral, es produeixen per el desplaçament d’aigua provocat per l’onatge cap a la línia de costa i el seu retorn cap a la mar mitjançant corrents de fons. Poden ser difusos, cocentrats (que comporten un cert perill per als banyistes) o longitudinals (que provoquen una deriva litoral que desplaça els sediments al llarg de la costa, per exemple forma les platges aprofitant els espigons dels ports esportius).

El vent, apart de provocar l’onatge, desplaça terra endins l’esprai salí que aixeca l’escuma de l’onatge cosa que constitueix un factor limitador de les comunitats vegetals i animals. Afavoreix la creació de camps de dunes cap a l’interior (com el d’Es Trenc o els de la Badia d’Alcudia a Mallorca).

La gravetat té una intervenció molt subjecta a l’actuació de la resta d’agents perquè els materials arribin a vèncer la força de resistència al moviment per gravetat.

Agents químics:

Aprop de la mar podem trobar actuant al litoral processos com la dissolució, la hidròlosi i la hidratació que afecten al rocam. Aquests processos es poden veure potenciats o frenats pels trets climàtics de la zona.

Agents biològics:

Constitueixen un grup complex que pot donar resultats constructius o erosius.

Els agents biològics de litorals rocallosos erosius estan conformats per moltes espècies que en vida erosionen la roca i en morir el seu esquelet passa a formar part del sediment arenós a l’àmbit submergit. Un bon exemple serien les esponjes, els mol·luscs, els eriçons de mar...

Els agents biològics de litorals d’acumulació destaquen pel seu paper constructiu o de proecció del litoral. Sense cap dubte el principal agent del sistema és la Posidonia Oceanica, una planta autòctona mediterrània que colonitza els fons marins arenosos, popularment anomeada alga. Afavoreix l’assentament i la colonització de nombrosos organismes i espècies. Morfològicament són una peça clau en la producció de sediment i en l’estabilitazació dels litorals. La minva de superfície de les prades de Posidonia implica una pèrdua de sediment i un retrocés de la platja ja que incrementa la profunditat i els efectes erosius de l’onatge. És fonamental per al manteniment de les platjges de les Illes Balears per dues raons: A) la plataforma continental balear és autònoma (degut al seu aïllament) de la resta de plataformes mediterrànies, fet que impossibilita l’arribada de sediment exterior. B) Les aportacions fluvials illenques són poques i de material por adient per a conformar platges d’arena.

Esquema de la protecció de la platja realitzada per les prades de Posidonia oceania.

Quines són les formes del litoral balear?

Tots els processos que que hem esmentat generen diverses formes i paissatges que conformen el nostre litoral.

-Penya-segats estructurals corresponen a grans parets formada per les roques més dures de les balears (dolomies i/o calcàries), vinculats a falles o plegaments. Per exemple els penya-segats de la Serra de Tramuntana.

-Penya-segats de marina coincideixen en l’extensió de les calcàries organògenes del Miocè que donen lloc a penya-segats caracteritzats per la seva verticalitat i per presentar sectors d’escalons a diferents alçades. La costa de llevant està conformada per aquest tipus de litoral.

-Cales, són penetracions del traçat de la línia de la costa de mar cap a terra lligades a desembocadures fluvials que amb el temps han estat més o menys inundades per la mar. La seva llargària és més gran que la seva amplada.

-Sistemes Platja-duna, són els més complexos i fràgils de tots. El seu equilibri es fonamenta en una perfecta relació entre els mons biòtic i abiòtic, marí i continental. Molts d’aquests sistemes es troben amenaçats avui en dia a les Balears. Com be sabeu són el gran tresor de la nostra terra i hem de saber com es generen per a poder-les conservar millor i preservar-ne el seu encant.

Esquema d’un sistema platja-duna

Per a més informació sobre aquest tema vos recoman llegir el llibre Geomorfologia del Litoral de les Illes Balears de Jaume Servera. Si teniu dubtes o voleu que comentem algun tema en concret vos podeu posar en contacte amb un servidor mateix o enviant un correu electrònic a guillemserrabou@gmail.com .

Publicat a la Revista Mel i Sucre nº385 - Juliol 2012

Sistemes Urbans

Què és un sistema Urbà?

Feim un pensament... no només urbà. Ja que un sistema urbà és un conjunt de nuclis de població interralacionats entre sí generalment en un tipus d’estructura jeràrquica. No s’ha de confondre amb l’estructura urbana interna d’una ciutat, tot i que la mateixa ciutat conforma un sistema sobretot si en destaquen els subcentres (que venen a ser aquelles zones d’una ciutat que sense ser el centre de la ciutat actuen com a tal, per exemple a Palma trobam s’Escorxador o plaça Pere Grau).

Des de la revolució industrial; amb el gran desenvolupament de les ciutats, els transports i els sistemes de marcat; s’ha intentat teoritzar sobre el fenòmen urbà. La teoria més coneguda és la Teoria dels llocs centrals del geògraf alemany Walter Christaller exposada al 1933 que intenta explicar, mitjançant certs principis generals trobats a la natura, la distribució i jerarquització dels espais urbans (ciutats i pobles) en un territori homogèni (que tot és igual i no tè cap tret diferencial, cosa naturalment impossible). Com veureu a la imatge al voltant de les grans ciutats (quadrat) s’hi estrtucturen ciutats de rang intermig (cercles grans) i encara més aprop pobles més petits (cercles petits). Tres són les estructures que determinen aquesta teoria: el Principi de Mercat, El principi de Transport i el Principi Administratiu (massa complicats per a ser desenvolupats ara, però que es basen en termes de distància, temps, costos de transport, poder adquisitu...). En línies generals podem veure que com més grans són les ciutats més distància hi ha entre elles i menys nombroses son.

Imatge referent a la Teoria dels llocs Centrals de W.Cristaller

El sistema urbà espanyol

Per exemple a l’Estat Espanyol només hi ha dues aglomeracions de més de 3.000.000 d’habitants, Madrid i Barcelona, i estan separades entre si per 600 km; encanvi d’aglomeracions de caracter intermig (entre 500.000 i 2.000.000 d’habitants) en trobam fins a 12 i la seva distància és inferior (Bilbao-Saragossa: 305 km; València-Palma: 250km); i entre ciutats més petites encara les distàncies son inferiors, fins i tot entre municipis menors de 2.000 habitants (podria ser considerada una de les escales més baixes a l’Estat) les distàncies tendeixen a ser inferiors a 5km, com seria el cas dels pobles des Pla de Mallorca, que també formen un sistema.

Mapa del sistema urbà de l’Estat Espanyol

 Sistema urbà de Mallorca

Fou definit pel geògraf Alberto Quintana a la dècada dels anys 70, en aquells moments ja es parlava de que tots els municipis de Mallorca excepte Artà i Capdepera estaven situats a menys de 60 minuts de Palma. També s’hi dibuixaven diversos sub-centres (capitals comarcals) amb una forta especialització com ara Inca, Manacor, Sóller, Llucmajor, Pollença. En un rang inferior Artà, Felanitx, Alcúdia, Santanyí, Calvià, Marratxí. Més avall hi trobam pobles com Sineu, Campos, Capdepera... Per a trobar Sant Joan hauriem d’anar al 5é rang. El Mestre Climent Picornell ho va definir així al 2011 “És cert que l’articulació del sistema urbà de Mallorca s’ha reestructurat amb petites ciutats que fan de capitals de comarca, Manacor, Inca o pobles que tenen entorn de deu mil habitants. Al Pla, però, cap poble passa dels sis mil i alguns d’ells no arriben al milenar.”

Com s’estructura un sistema urbà?

Planificant, i determinant prèviament l’estructura, requereix gran quantitat d’anàlisi sobre sistemes, impactes territorials, socials... Avui en dia els sistemes urbans es planifiquen mitjançant els Plans territorials que sónés l'instrument bàsic d'ordenació d’un territori, on s’hi estipula la seva planificació i definició de polítiques específiques de desenvolupament i reequilibri territorial. Els millors exemples d’aquests darrers anys són els plans territorials parcials realitzats a Catalunya, que poden ser consultats per internet. Els plans territorials es configuren en tres aspectes: Els espais oberts (espais naturals o de conreu entre nuclis), la xarxa de transports i els assentaments urbans (el sistema urbà en si).

Detall del Pla Territorial Metropolità de Barcelona, 2010

Efectes qüotidians

Com ens afecta això? Doncs és molt simple. Si per exemple volem fer una còpia d’una clau, en molts casos bastarà anant a la ferreteria de Sant Joan on tenen una màquina de tipus bàsic per fer-ne. Però si per exemple volem fer una còpia d’una clau més complicada possiblement haurem d’anar a Sineu (que tenen més tipus de claus disponibles) o a Manacor (on segurament podrem trobar algú que ens faci còpies de claus de seguretat). En alguns casos fins i tot haurem d’anar a Palma per exemple per fer la còpia de les claus del cotxe o per comprar un comandament a distància per una porta mecànica (no deixa de ser més que una clau moderna).

El mateix passa si parlam en termes d’educació. Sant Joan només compta amb una escola pública d’eduació primària. Per anar a l’institut de secundària haurem d’anar a Sineu; però per exemple a Manacor podrem triar entre diferents escoles, col·legis i instituts. Tot i així per anar a la Universitat haurem d’anar a Palma o fins i tot a Barcelona on tenim múltiples universitats per escollir. Ens queda el consol que no som a la part més baixa de la jerarquia, hi ha nuclis urbans que no disposen ni d’escola d’educació primària. Cosa que deixa a aquests nuclis a la part més baixa del sistema urbà. Obviament podreu extrapolar aquesta jerarquia en molts altres temes.

Si teniu dubtes o voleu que comentem algun tema en concret vos podeu posar en contacte amb un servidor mateix o enviant un correu electrònic a guillemserrabou@gmail.com .

Publicat a la Revista Mel i Sucre nº383 - Maig 2012

Feim un pensament? ... Geogràfic?

"Feim un pensament?" és una expressió mallorquina que molts coneixereu on una persona que forma part d'un grup, intenta animar a tot el grup a canviar la seva situació actual. Per exemple: Un grup de joves universitaris que seu al Sol de l'horabaixa i un d'ells exclama "Feim un pensament?" per convidar-los a tots a fer alguna cosa com per exemple anar a classe. Curiosament un altre membre d'aquest grup contesta "Geogràfic?" aquesta reacció ve donada entre estudiants de tercer de geografia de la UIB on un gran mestre, Climent Picornell, feia classes de l'assignatura "Pensament Geogràfic". Lluny del temari d'aquesta assignatura basat en formes i pautes metodològiques i teòriques (també anomenats paradigmes) que ha duit a terme la geografia al llarg de la història aquesta vegada venc a presentar-vos un espai nou i modern on intentaré explicar cosetes d'aquest Món nostre des d'un caire professional i de la manera més clara, entenedora i didàctica possible. Per tant... intentarem fer un pensament... Geogràfic.

La geografia és una ciència social (a cavall de les lletres i les ciències) que aquests darrers anys ha evolucionat molt. Lluny d'aquella tradicional i retrògrada voluntat de repetir reiteradament "cabos, rios y capitales" ha trobat en el Món nous camins per recórrer tot i que manté, òbviament, les seves dues vessants més antigues: l'ensenyament (posteriorment explicarem perquè) i el fet de ser "un arma para la guerra", com diu Yves Lacoste (Un dels grans geògrafs del s.XX) en el llibre que porta aquest mateix nom. Avui en dia s’entén per Geografia com aquella ciència que estudia el territori en tota la seva globalitat així com tots ets aspectes que internevenen en aquella zona estudiada; i obviament la societat que hi viu ja que intervé amb el territori estudiat. Pertant, moltes vegades ens preguntam... “Què estudia realment la geografia?” però també ens hauriem de preguntar “Com ho transmet la geografia?” ja que moltes vegades tot alló que estudia la geografia ho fa en conjunció amb altres ciències, cosa que provoca o bé una excepcional especialització o una falta de coneixement per part de la societat respecte certs àmbits professionals.

Portada del llibre “Geografía un arma para la guerra” i paròdia d’una classe.

En geografia un territori s’entén com un sistema format per la conjunció de diversos sistemes; on alhora diversos territoris conformen un sistema d’escala superior. Vaja, per a que quedi clar, segons la geografia l’univers és un sistema de sistemes tots a diferents escales. Posarem un exemple proper: Sant Joan.

El municipi de Sant Joan és un sistema conformat per diferents sistemes: Un sistema natural (Boscos, Torrents, camps, turons...), Un sistema humà (Sant Joaners i Sant Joaneres, gent de pas, turistes...), un sistema urbà (Núcli urbà, possesions, cases de foravila...), una xarxa viària (carrers, camins, carreteres... més endavant xerrarem també de xarxes), un sistema de serveis (tots aquells serveis que ajuden a que el sistema humà es pugui desenvolupar o sobreviure)... Alhora, cada un d’aquests sistemes forma part d’un sistema pròpi d’escala superior. Per exemple la xarxa viària de Sant Joan és un sub-sistema de la xarxa viària de Mallorca (que en si mateixa conforma un sistema de sistemes), o els mateixos santjoaners i santjoaneres formam part d’un sistema de persones que s’interrelacionen amb habitants d’altres pobles i ciutats conformant diversos sistemes d’escala superior com serien Mallorca, l’Estat Espanyol o tot el Món. Això també passa cap a escales inferiors, per exemple, el turó de Son Juny és un sistema on hi interactuen tots es sistemes entre si, però d’una manera diferent; o una familia, ja forma en sí un petit sistema. S’entén?

Petita mostra de sistemes que intervenen al municipi de Sant Joan

Com a resultat d’aquesta gran quantitat de temàtiques a estudiar i tenir en compte alhora d’analitzar un territori es generen gran quantitat de disciplines i ciències, ja no només per estudiar un únic territori, si no estudiar, analitzar, planificar, ordenar i preservar no només aquell territori, sino també altres territoris o els mateixos sistemes que conformen aquests territoris. Com ja hem dit abans, moltes d’aquestes disciplines es desenvolupen amb conjunció amb altres ciències. La geografia per més comoditat, ho subdivideix entre Geografia Física (branques de disciplines que analitzen tots els sistemes naturals que formen el Món) i Geografia Humana (que comprén aquelles disciplines que estudien tots aquells sistemes on l’èsser humà hi intervé).

Croquis de les disciplines relacionades amb la geografia

Com podeu veure, la gran varietat de disciplines és fins i tot exagerada, cosa que reflexa la gran varietat de sistemes que estudia la geografia quan analitza un territori. Fins i tot hi ha discplines que canvien el nom quan són enfocades des d’una altra prespectiva: Ecogeografia és Economia territorial, Geografia Social és Antropologia...

Esper que aquest nou espai sigui del vostre agrad. En propers mesos tractaré temes més concrets. Si teniu dubtes o voleu que comentem algun tema en concret vos podeu posar en contacte amb un servidor mateix o enviant un correu electrònic a guillemserrabou@gmail.com .

Fins aviat!

 Publicat a la Revista Mel i Sucre nº381 - Març 2012