De cap per avall: Triangular del Liti

 Bateries electricitat i tal...

Benvolgudes lectores i Benvolguts lectors de Mel i Sucre, encara que vos paregui mentida es meu sogre a Xile i es meu germà a Anglaterra tenen una relació laboral sorprenent: bateries de liti! S'importància d'aquest metall que serveix per bateries, dispositius electrònics i automòbils elèctrics ha repuntat molt aquests darrers anys modificant tota la geopolítica mundial, deixant-la De Cap per Avall.

Es liti és un sòlid molt poc dens (la meitat de s'aigua), molt bon conductor de calor i electricitat, degut a aquest elevat potencial electroquímic constitueix un excel·lent material per a sa fabricació de bateries elèctriques per a emmagatzematge d'energia, també denominades com bateries Li-Ion. Avui dia el 39% des liti s'utilitza per fer bateries (de mòbil sobretot) i un 30% per a productes ceràmics i vidres, la resta per lubricants, polímers, metal·lúrgia...  abans del 2030 s'estima que un 70% serà per a bateries (de cotxes elèctrics principalment) mentre que baixaran a 15% ceràmics i vidres i 15% per la resta. Òbviament en Joan Francesc a Anglaterra ja duu uns anys a Anglaterra fent feina amb cotxes elèctrics que són es principals receptors d'aquestes bateries de liti.

Qui compra liti?

Simple, ses principals potències industrials d'Àsia són es països que registren ses majors importacions de liti entre 2017 i 2018:

1.            Xina (723 milions de dòlars)

2.            Corea de Sud (705 milions de dòlars)

3.            Japó (511 milions de dòlars)

4.            Bèlgica (240 milions de dòlars)

5.            EUA (209 milions de dòlars)

És lògic, ja estam xerrant des principals productors de productes electrònics a nivell mundial.

D'ón surt es liti?

El 68% de les reserves mundials de liti, se troben en un lloc que se coneix com es 'Triangle des liti' entre Bolívia, Xile i l'Argentina, en ple altiplà, una zona de salars, antic territori Aymara i que ha provocat llosques de tots colors (i d'aquí ve lo des Triangular evocant es símil futbolístic).

Actualment Xile, com a bon país capitalista, amb molt bones relacions amb EUA, Europa, Xina, Japó i Corea és sa principal potència exportadora de liti, ja que al 2017 i 2018 va realitzar vendes a s'exterior per un valor de 1.642 milions de dòlars, gairebé 10 vegades més que qualsevol altre país del Món. Entre 2001 i 2017, Xile va anar acaparar les exportacions de mundials de liti arribant avui dia a un 65% des total. Sa major regió productora de liti a Xile se troba a Antofagasta, a prop de sa ciutat de Calama, on té sa principal factoria SQM, s'empresa on treballa es meu sogre, com a cap de mecànics. Qui no s'ha quedat enrere és Argentina com es segon exportador de mineral, al 2002 només tenia el 1,18% de mercat però al 2019 va vendre el 19,54% mundial.

Però això no és tant simple, es país que té ses principals reserves mundials és Bolívia, un 30% de total mundial, la gran majoria a nes Salar d'Uyuni, és per això que diversos països han posat s'ull a aconseguir tot aquest liti.

Clatellada d'estat

Fins l'any passat era president de Bolívia n'Evo Morales, possiblement vos soni: Aymara, a favor d'ets indígenes en general i de nacionalitzar o aprofitar per s'estat es principals recursos des país. Òbviament es capitalistes bolivians no han estat mai contents amb aquest tema i n'Evo (exiliat a Argentina) assegura que Estats Units va convèncer ets empresaris per a que rebutgessin es pla d'explotació estatal que havia proposat pes liti. Segons un estudi recent de s'empresa nord-americana SRK existeixen uns 21 milions de tones de liti, explotables a Uyuni, a raó de 10.000 dòlars la tona (es com estar dormint damunt 210 bilions d'Euros, una doblerada). Mesos desprès d'aquesta negativa, se va produir una crisi política a Bolívia durant es mesos d'octubre i novembre del 2019.

Tot començà amb ses eleccions generals bolivianes realitzades dia 20 d'octubre, aquest procés electoral se va veure qüestionat per un gran sector de sa població boliviana que va acusar es llavors president Evo Morales d'haver comès un frau electoral després que es Tribunal Suprem Electoral interrompés abruptament sa transmissió de resultats que, a un 83,76% d'escrutini, mostrava que si bé Morales liderava sa votació, aquest no arribava a sa diferència de vots necessària per evitar una segona ronda electoral que l'enfrontés al candidat de l'oposició Carlos Mesa (un capitalista de dretes partidari de vendre es Liti a corporacions estrangeres), de fet també acusaven a Evo per presentar-se gracies a una declaració favorable del Tribunal Suprem en contra d'un referèndum realitzat al 2016. Es mateix dia 20 d'octubre del 2019 van començar tres setmanes de protestes violentes entre partidaris favorables i contraris al govern d'Evo Morales. Van aparèixer resultats dia 25 d'Octubre descartant una segona volta (per diferència superior al 10% entre primera i segona força). Posteriorment se van publicar informes de la OEA (Organització d'Estats Americans) denunciant irregularitats al recompte de vots, i d'altres que deien que s'informe de la OEA era tendenciós i poc científic.

Finalment, desprès de 32 morts i més de 700 ferits, dia 10 de novembre Evo Morales va renunciar a sa presidència i se va exiliar a Mèxic (i des del 12 de desembre a la part Aymara d'Argentina, a prop de Bolívia). Es mateix dia 10 de novembre horabaixa, Jeanine Áñez, segona vicepresidenta de senat (màxima autoritat no-exiliada en aquell moment i membre des partit que havia perdut ses eleccions) anuncià que assumiria sa presidència temporalment amb sa responsabilitat de convocar eleccions amb urgència (que havien de ser dia 3 de maig del 2020 i el Covid-19 ha obligat a posposar fins a dia 6 de setembre), de totes maneres, aquesta autoproclamada presidenta no va obtenir es suport des parlament per falta de quòrum, uns en diuen cop d'estat, altres (Com mitjans de comunicació espanyols) en diuen "poner fin a un vacío de poder", sense comentaris.

Liti-tacions

Durant el 2019, amb Evo Morales encara de president, se van fer diverses licitacions, per a comercialitzar es liti de sa regió de Potosí (Arica és funcionalment es port principal de Bolívia i sobretot de Potosí). Sa regió de Potosí que és posseïdora de ses reserves de Liti "or blanc" certificades com ses més grans del Món ja estava moralment dividida molt abans de ses eleccions fallides del 20 d'octubre, per sa forma en què Evo Morales gestionava s'explotació d'aquest preuat mineral. Es fantasma de s'espoli en una de ses regions més pobres des país se remunta fins i tot a sa colònia espanyola, que va explotar sa major mina de plata del Món (mitjançant es port d'Arica) per veure com altres se n'aprofitaven i ells quedaven pobres.

Desprès d'anys de protestes i "abandonament" se proposava com a canvi es conveni entre s'empresa estatal Jaciments de Liti Bolivians (YLB) i s'alemanya ACI Systems, per a l'explotació d'hidròxid de liti en el salar d'Uyuni; i sa xinesa Xinjiang TBEA Group per una planta de carbonat de liti, que havien guanyant diverses licitacions on no havia participat cap empresa estadounidenca. Però es potosins se varen sentir estafats i van començar a reclamar contra sa proposta estatal (segons n'Evo, esperonats per empresaris capitalistes i interessos nord-americans).

Ja abans de ses eleccions, es reclam pes liti va començar a simpatitzar idò amb posicions que s'oposaven a sa reelecció d'en Morales, i quan van sortir es rumors de frau electoral, tot se va mesclar a Potosí. Tot seguit van començar ets informes sobre s'ombra d'Estats Units darrere d'aquest cop d'estat per acabar amb un d'ets seus enemics polítics a Amèrica, que cada vegada tancava més negocis amb Xina.

Al final, sa dreta capitalista ha quedat governant provisionalment Bolívia fins a setembre, a l'espera de tot es fandango que ha montat es corona-virus i com vos podeu imaginar, tot segueix: De cap per avall!

De Cap per Avall: Estallido Social a Xile

He tornat!

Benvolgudes lectores i Benvolguts lectors de Mel i Sucre: He tornat! A escriure! Desprès d’uns anys d’absència sobretot per motius laborals, he aprofitat un breu viatge a la vila per xerrar amb ets editors i tornar a escriure a nes Mel i Sucre, que en realitat, me feia moltes ganes tornar-hi. Si, seguesc visquent de Cap per Avall, a Xile i concretament a Arica, per tant… aquesta secció m’ha agradat anomenar-la així, “De Cap per Avall” també com a record que a diverses sèries de dibuixos animats japonesos, com Bola de Drac o Doctor Slump, quan algú deia una tonteria o alguna cosa inesperada, tots els que l’escoltaven, queien de cul (o de Cap per Avall). Curiosament, creat al 1949, però popularitzat a nivell Mundial a finals dels 70 (en plena dictadura Xilena), un personatge xilè anomenat “Condorito” utilitza moltíssim aquest mateix tipus d’humor. Per tant, i demanant perdó per aquesta llarga introducció, esper poder deixar-vos un poc... De cap per Avall, on sobretot tocaré temes sud-americans però en clau santjoanera, un poc informal i amb molta part des meu punt de vista, i òbviament simplificat perquè si mos posam seriosos del tot, hi ha temes que serien per una tesi doctoral.

Chile Despertó

Com a bon català, sempre he estat i venc d’una societat considerada bastant rebel, potser no en accions violentes però si sobretot en quant a ideologia o en intentar sempre dubtar des sistema establert. Com a bon mallorquí, estic avesat a que ses coses tarden en canviar i a un clàssic conformisme de que si va bé no ho toquis, tot i que si xerram per intentar arreglar problemes que puguin sorgir. Quan vaig arribar a Xile, una de ses moltes coses que me va sorprendre (coses que possiblement escriuré més endavant) es sa poca falta de debat polític-econòmic-social de forma generalitzada. De fet, a ca es sogres tenen molt assumida sa dita de “en la mesa no se habla ni de política, ni de religión, ni de plata”... i jo me vaig quedar pensant... I de què xerren idò? A ca nostra si mos treus aquestes 3 coses i es futbol, directament t’envàs a jeure. Sempre vaig pensar que era una societat molt manipulable, que acceptaven qualsevol cosa relativament comercial que els hi venen, es nivell de privatització de serveis (Educació, Sanitat, Pensions, Aigua Potable, Carreteres...) es tant exagerat que arriba a fer por, que clar, no seria problema, si no tinguessin aquesta mescla explosiva de “facilitat d’enlluernament comercial” i una falta generalitzada de debat i rebel·lia cap a un sistema neoliberal que se’ls ha anat menjant mentre tots aplaudien, cantaven i ballaven, veien telenovel·les o futbol (Clar, això si que ho mostren per sa tele i si en xerren a taula).

Què ha passat a Xile? Ells ho anomenen “estallido social” o “Chile Despertó”, jo ho veig com un estadi molt necessari d’autocrítica social que havia quedat latent, i si, han despertat socialment, almanco un poc. Hi ha diverses generacions, sobretot per culpa de sa dictadura d’en Pinochet que tenen molt assumit es mantra de treballar molt i no queixar-se (perquè no te disparin), que efectivament es necessari per aixecar un país, però obvia es detall d’anar corregint errors, millorant es sistema, criticar i auto-criticar per avançar; i posteriorment desenvolupar-te com a persona i com a societat. Un exemple: si un mecànic canvia sa roda de sa mateixa manera, si ell no s’esforça en investigar nous sistemes, si sa gent sempre li diu “molt bé” i no li recorda que hi ha maneres millors... com ho sabrà? I de fet, potser sa gent tampoc ho sap, i “ja li està bé, mentre li canviïn sa roda”, però tampoc sap a lo millor que hi ha rodes millors, o sistemes de transport millors... Al final, sa culpa l’acaba tenint s’ajuntament perquè no arregla es clots des carrers o es govern perquè no inverteix en autopistes. Però sa culpa mai la té ni es model de transport, ni es model social, ni es mecànic, ni es conductor despistat, que s’ha d’aixecar ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora... per fer cada dia lo mateix, sense millora.

I repetesc, Que ha passat a Xile? Que una part de societat, sobretot joves i gent més o menys culta ha anat poc a poc obrint ets ulls a una societat manipulada per governs que, ja fossin socialistes o de dretes, facilitaven més sa vida de s’empresariat que de sa mateixa gent. I òbviament sa crítica ha aparescut, sa necessitat de millora social ha quedat palesa, i la “señora juanita” ha entès a la fi, que si fa feina 44 hores a la setmana, per guanyar es sou mínim, ha de fer 2 hores de metro o bus per anar a sa feina, possiblement cercar una segona feina, per haver de pagar salut, educació, una possible baixa pensió... idò possiblement no sigui culpa de que no s’esforça a bastament, si no que tot es culpa d’un mal sistema on polítics, empresaris, policies i militars fan corrupteles i magarrufes sense cap tipus de càstig mentre s’enriuen de tothom. Tot això rematat per una desigualtat econòmica enorme i generalment afavorida per aquestes mateixes magarrufes.

Estallido Social

Uns diuen que fa anys que ha anat cresquent, amb protestes estudiantils prèvies (1998, 2006, 2011, 2015, 2018), però tot va rebentar quan dia 6 d’octubre del 2019 es govern va decidir pujar sa tarifa de metro de Santiago un 4% fins a un total de 830 Pesos (que ara ve a ser 1 Euro, però també vos puc dir que fa anys vaig veure s’euro a 660 pesos), es problema no és sa pujada en si mateixa, si no que estam parlant que amb un sou mínim de 300.000 pesos (uns 350 euros) es metro val lo mateix que a Barcelona. Això va generar una sèrie de protestes juvenils, entre els dies 6 i 17 d’octubre, en forma d’evasió massiva (Entrar al metro sense pagar), cada vegada més grans. Sa resposta des govern va ser com benzina, accions policials, tancar línies de metro per evitar evasions i perles com sa des president de metro en aquell moment, Clemente Pérez: “Hay que ponerlo en perspectiva. Van dos o tres días y van 3500 personas. O sea, cabros (joves), esto no prendió. No son más choros (valents), no se han ganado el apoyo de la población. [...] La gente está en otra, el chileno es bastante más civilizado y yo lo único que he visto es un gran rechazo a este tipo de actitudes porque la gente se ha visto muy perjudicada.”. Més equivocat que mai, divendres 18 d’octubre, va ser gros, ses manifestacions i evasions van ser tant grosses que tot es sistema de metro va col·lapsar, van haver-lo de tancar, i segons metro se van cremar devers 20 estacions, tot això mentre es president Sebastián Piñera celebrava s’aniversari d’un net seu menjant una pizza.

Tot va anar degenerant, fins a sa declaració d’un estat d’emergència i toc de queda, entre els dies 19 i 28 d’Octubre, amb presència d’exèrcit a nes carrers i tot i així, ses manifestacions van anar augmentant, per una banda més agressives amb crema i saqueig de supermercats (uns 20 cremats i 200 saquejats a tot Xile, fins i tot un a Arica), càrregues policials i militars, 31 morts en total, 3500 ferits acumulats fins a final d’any, dels quals 360 amb traumes oculars. Mentre es president i altres polítics deien que Xile estava en Guerra, que existia ingerència estrangera o alienígena,  o sa primera dama parlava de “tendremos que reducir nuestros privilegios y compartir con los demás”, i ho remataven dient que “hay que volver a la Normalidad”. Cosa que molts manifestants encara van acabar entendre com “per molt que vos queixeu no canviarem res” i van aparèixer lemes com “no son 30 pesos, son 30 años de abuso”, “violencia es llamar normalidad a los años de abuso” i molts altres.

Coses com sa COP-25 (gran assemblea per es canvi climàtic que s’havia de fer a Xile) se van anar cancel·lant, tot i que fos per parlar de temes que preocupen, i clar, més embranzida anaven agafant aquestes manifestacions.

 

Massificació i propostes

Tot això va anar sumant diferents col·lectius de persones de tots ets àmbits (estudiants, treballadors, feministes, maputxes, aimares, educació, sanitat, transportistes, jubilats...), cadascú se queixava de lo seu, i tots se queixaven de lo mateix: es sistema, però resumint: Sous, Pensions, Sanitat, Educació, Transports, Energia, Aigua, Corrupció... Va començar a aparèixer un moviment massiu i pacífic, en dos fronts: manifestacions massives on s’ajuntava tothom (molt similar a ses manifestacions independentistes catalanes), fins al punt que ses aficions rivals del Colo-Colo i la Universitat de Chile se manifestaven juntes (mentre sa lliga havia estat suspesa i s’havia tancant es campionat a falta de 6 jornades), aquestes manifestacions massives van culminar amb s’anomenada “Marcha más grande de Chile” que va ajuntar més de 1.200.000 a Santiago i 500.000 a la resta del país (encara fa més vergonyós es silenci de ses autoritats espanyoles quan hi ha manifestacions així de grans per aquí).

S’altre front apuntava a demanar millores de forma seriosa, en tots ets àmbits que sa gent s’estava queixant, i se van començar a generar “cabildos” reunions dirigides a vegades per ajuntaments,  partits de s’oposició o entitats culturals que reunien gent per a demanar, apuntar i convertir en firmes ses diverses opinions al respecte. Tot això mentre es govern de dretes proposava mesures com no apujar es bitllet de metro (tard), aprovar lleis majoritàriament de seguretat i no socials... que fins i tot polítics des govern trobaven insuficients. Aquest tipus de manifestació va acabar derivant en una consulta popular liderada per ajuntaments, realitzada dia 15 de desembre del 2019 on van votar prop de 2,5 milions de persones. 92% a favor d’una nova constitució i millores de sistemes de pensions, sanitat i educació van ser ses respostes més destacades. Sa constitució de Xile es del 1980, feta durant sa dictadura den Pinochet i està acusada de ser còmplice de sa situació social actual.

Aquest procés hauria de culminar amb una altra consulta a realitzar dia 26 d’Abril del 2020, aquesta per part des govern central per demanar lo mateix: Aprovar sa creació d’una nova constitució (obrint un procés que pot durar uns 2 any) o Rebutjar una nova constitució a canvi de sa promesa de canviar lleis que si fan falta canviar (com vos podeu imaginar aquesta opció es sa que defensa sa dreta empresarial tipus PP-Cs-Vox; i es molt possible que no compleixin sa promesa).

Normalidad

Un des principals mantres repetits per es govern central (Dreta, estil PP) és tornar a sa normalitat, de fet ho duen repetint des de finals d’octubre, però vaja, és realment una hipocresia acceptar aquesta normalitat com a tal. Personalment me recorda molt quan es govern espanyol prometia a nes poble basc “sin violència se puede hablar de todo” ETA va declarar alto al foc fa 10 anys, va desaparèixer al 2017 i a Euskadi no han proposat ni un simple referèndum. De fet, es curs 2019 se va haver de tancar a corre-cuita tant a escoles com a universitats, abans de que patissin danys per manifestacions, i també per falta d’alumnes perquè es pares i mares no volien  duur es fills a escola degut a tota sa situació. Per afegir-hi sa lliga xilena 2019 va ser suspesa, al iniciar sa lliga 2020 a mitjan febrer van haver-hi incidents i manifestacions. Moltes altres activitats s’han vist impactades o suspeses, com per exemple es festival de música de Viña del Mar, que va tenir greus incidents es primer horabaixa, es tècnics de so han de manipular es crits des públic en contra des govern, han prohibit s’accés amb pancartes i/o símbols, i ses actuacions d’alguns artistes, sobretot humoristes han estat censurades.

Sincerament, no s’albira cap retorn tranquil a sa “normalitat” ja que molta gent que ara ha estat de vacances durant es mesos de febrer i gener (on s’ha vist una gran davallada de s’ocupació hotelera), tot i que té previst tornar a fer feina, ja hi ha anunciades grans manifestacions coincidint amb s’inici de curs, i veient que ses minses mesures aprovades per es govern no han servit per res i que no s’esperen grans canvis. Tot això remenat amb una mica de por a nes Corona Virus i s’alarma d’una nova grip durant s’hivern, sequera, canvi climàtic... en resum, tot De Cap per Avall.

Europes 2

Ens trobem a la Europa de l'any 2016. Tota Europa està ocupada per polítics, empresaris, buròcrates i organitzacions supranacionals... Tota? Si! Tota! No hi ha cap poblet habitat per santjoaners irreductibles que pugui resistir encara i sempre contra aquests invasors. Començam el 2016, amb el darrer article del 2015, continuant la mirada de totes aquestes unions que existeixen a Europa... mentre feim un pensament... Geogràfic!

Consell d'Europa

Constituït per el Tractat de Londres al 1949, el Consell d'Europa es la més antiga de les organitzacions que persegueixen els ideals de la integració Europea. És també l'única que inclou tots els estats Europeus (excepte el Vaticà, que no és una democràcia i no hi pot participar, però n'és observador). Apart dels 47 estats Europeus, Estats Units d'Amèrica, Canadà, Japó, Israel i Mèxic en son observadors permanents.

El Consell d'Europa no té res a veure amb la Unió Europea. Són dues organitzacions internacionals diferents encara que molts membres siguin comuns i que tinguin acords entre elles. I per tant tampoc s'ha de confondre el Consell d'Europa amb el Consell de la Unió Europea (institució que pertany a la Unió Europea), ni tampoc amb el Consell Europeu (format pels caps d'Estat i de Govern de la Unió Europea, més el president de la Comissió Europea).

Criteris de pertinença:

Per formar part del Consell d'Europa simplement s'ha de ser un Estat Europeu i no ser una dictadura. España no en va formar part fins al 1977, i una República Catalana independent en podria formar part el mateix dia de la independència.

EFTA - European Free Trade Association

És l'Associació Europea de Lliure Comerç, suposa un bloc comercial alternatiu pels estats europeus que no poden o no volen unir-se a la Unió Europea. Fou fundada al 1960 en l'actualitat, només Islàndia, Noruega, Suïssa i Liechtenstein en són membres. Anteriorment hi han participat Àustria, Dinamarca, Finlàndia, Islàndia, Portugal, Suècia i Regne Unit, que han anat abandonant l'EFTA a mesura que entraven a la Unió Europea.

L'objectiu principal consisteix en afavorir l'expansió econòmica i l'estabilitat financera de tots els seus membres. Ja que el seu objectiu és únicament econòmic, no existeix cap tipus de vinculació política. Amb l'excepció de Suïssa, els membres de l'EFTA son membres també del Espai Econòmic Europeu.

L'EFTA va fer fallida al 1973 quan el Regne Unit i Dinamarca van entrar a la Unió Europea. Però així encara n'han quedat els quatre membres actuals. Actualment l'EFTA té alguns reptes sobre la taula bastant importants:

-Tracte amb Microestats: Andorra, Mònaco i San Marino, tenen prevista la seva entrada a la EFTA, per a que passin a formar part de l'Espai Econòmic Europeu a través de l'EFTA, ja que la UE considera aquests estats massa petits per a negociar amb ells.

-Retorn del Regne Unit: la possible sortida de la UE fa que aquest país sigui un dels màxims candidats a ser-ne nou membre, cosa que s'ha anat publicant des del 2014.

-Acceptació de Catalunya: Des de que al 2010 es va aguditzar el procés independentista i sobretot al 2012, diversos dirigents de l'EFTA han assegurat que una república Catalana independent podria formar part de l'organització sense cap problema.

-Entrada a la Unió Europea: Tot i que aquests estats compleixen els requisits per entrar a la Unió Europea (fins i tot Catalunya els compliria) han renunciat a formar-hi part mitjançant diversos referèndums. Realment no queda gaire clar que aquests estats formin part de la UE en els propers anys.

UEFA - Union of European Football Associations

La Unió d'Associacions Europees de Futbol és una de les sis confederacions continentals que componen la FIFA (Federació Internacional de Futbol), fundada al 1954. És l'organisme encarregat de governar el futbol a Europa. Està integrat per les diverses federacions estatals del continent, organitza les diverses competicions entre estats i clubs europeus, així com els premis i drets de televisió d'aquestes competicions.

Actualment en formen part 53 associacions, incloses algunes que no són intrínsecament/tradicionalment  europees Rússia, Turquia, Israel, Geòrgia, Armènia, Azerbaidjan i Kazakhstan (Recordau aquell concepte de que Europa és un continent cultural i per tant els límits són).

Però en futbol trobem altres canvis com que els quatre països que conformen el Regne Unit participen per separat (Anglaterra, Escòcia, Gal·les, Irlanda del Nord i Gibraltar) igual que en altres esports.

I així com existeix la UEFA per al futbol també existeixen altres federacions europees d'altres esports com bàsquet (FIBA Europe), Hockey (European Hockey Federation), Handbol (European Handball Federation)... i en totes elles i participen països no estrictament Europeus com Israel, Turquia, Rússia...

Criteris de pertinença:

Per formar part de la UEFA cal tenir una associació federativa de futbol (amb tots els altres esports passa el mateix), per tant es segueix demostrant que Europa està feta amb criteris culturals i polítics i som capaços d'assumir l'existència d'estats no Europeus. Cal tenir en compte que la UEFA ja ha assumit processos d'independència i té un procediment per a solucionar un possible cas d'independència Català; tal i com ja ha passat abans amb tota la Federació Soviètica (i ara Russa), Txecoslovaca (i ara Txeca i Eslovaca)... Per tant no seria cap excepció.

EBU - European Broadcasting Union

La Unió Europea de Radiodifusió no forma part de la Unió Europea, al igual que la UEFA, la EFTA o el Consell d'Europa... però òbviament relacionen tant els estats Europeus com altres estats que hi col·laboren habitualment.

Creada al 1950 i fruit de diverses fusions (sobretot al 1993 amb l'entrada de Rússia i Europa de l'Est) actualment té 79 membres actius en 55 països d'Europa, Àfrica del nord i Orient mitjà, més 44 membres associats en 25 països del món (per exemple Australia, Xile, Canadà, Estats Units, Japó...). La majoria dels canals que la conformen són serveis públics de ràdio i televisió (TVE -España-, TF1 -França- , Radio i Televisió d'Andorra...)

Les funcions principals de la EBU negocia els drets de difusió de retransmissions esportives, posseeix dues xarxes de comunicació (Eurovisió i Euroradio), organitza intercanvis de programes, estimula i coordina coproduccions, i proporciona una gamma completa de serveis, que van des de comercials, tècnics, legals i estratègics als seus organismes membres. Però segurament l'aspecte més conegut de la EBU és l'organització i producció del Festival de la Cançó d'Eurovisió.

Encara n'hi ha més?

Clar que si, però toquen molts altres sectors de la societat i la llista seria infinita. Per tant si us interessa algun aspecte concret el revisarem, però més endavant. 

Europes 1

Durant els darrers anys el Govern Español i diverses entitats d'afiliació franquista i/o ultra centralista, han postulat que una eventual independència de Catalunya provocaria que aquesta quedés fora de la Unió Europea, fora del Mercat Comú Europeu, fora de l'Euro, i fora d'Europa en general. Cal assumir doncs que al ser Europa un continent cultural, és a dir una construcció històrica i social, té per tant diferents punts de vista i diferents "límits" i "Unions". Per tant... Quantes Europes diferents hi ha? Quines diferències tenen? Existeixen criteris per a pertànyer a cada una d'elles? Convindria fer-ne un pensament... Geogràfic!

Comunitats, Unions, Aliances...

Després de la Segona Guerra Mundial les propostes d'integració europea eren considerades per molts com una manera d'evitar un altre conflicte bèl·lic entre posicions extremistes i alhora promoure el desenvolupament econòmic de la postguerra. De fet, l'any 1944 es crea el Benelux (l'associació de Bèlgica, Holanda i Luxemburg), mostrant de certa manera, el pas que havia d'emprendre Europa. Churchil, primer ministre britànic també va contribuir en aquesta idea pronunciant un cèlebre discurs l'any 1946 on parlava ja d'uns "Estats Units d'Europa". Degut a això apareixen diverses comunitats Europees amb finalitats diferents amb l'objectiu principal de

Unió Europea

La Unió Europea neix d'una sèrie de tractats i Comunitats que s'acaben fusionant en una sola estructura, a partir del 1992. Les seves fases principals són:

1. Comunitat Europea del Carbó i l'Acer (1951-1957)

El principal antecedent de la Unió Europea és el Tractat de París de 1951, pel qual es constitueix la Comunitat Europea del Carbó i l'Acer (CECA) entre sis Estats: Bèlgica, França, Alemanya, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos.

2.Comunitat Econòmica Europea i Comunitat Europea (1957-1992)

El 1957, els sis Estats membres de la CECA van signar el Tractat de Roma i el Tractat constitutiu de la Comunitat Europea de l'Energia Atòmica (Euratom).

Al llarg dels anys següents, la CEE va anar incorporant progressivament més Estats: Dinamarca, Irlanda i el Regne Unit el 1973, Grècia el 1981, i Espanya i Portugal el 1986.

Es signa l'Acta Única Europea (1986) que aprofundeix en cooperació política.

La CE es va ampliar amb la incorporació del territori de l'Alemanya de l'Est el 1990, com a conseqüència de la reunificació alemanya.

3. Unió Europea (1992-Actualitat)

El Tractat de Maastricht de 1992, crea la Unió Europea que es basa en 4 idees principals que veurem més endavant.

Els principals reptes de la Unió Europea han estat la creació i aplicació de l'Euro com a moneda única a partir de 1999 i la redacció d'una constitució Europea.

Ampliació 1995: Àustria, Finlàndia i Suècia (UE 15).

Ampliació 2004: Polònia, República Txeca, Eslovàquia, Estònia, Letònia, Lituània, Xipre, Malta, Hongria i Eslovènia (UE 25)

Ampliació 2007: Bulgària i Romania (UE 27)

Ampliació 2013: Croàcia (UE 28)

Algunes dades Interessants:

510 milions d'habitants (7% mundial)

15 bilions d'Euros en Producte Interior Brut (1º mundial, 30% Mundial)

25.000 Euros PIB per càpita

Idees bàsiques de la Unió Europea:

Lliure circulació de mercaderies: les mercaderies poden circular lliurement, sense càrrec, restricció o aranzels entre els Estats membres.

Lliure circulació de serveis: les persones i les empreses d'un Estat membre tindran la llibertat de realitzar serveis en altres Estats membres.

Lliure circulació de capitals: les persones d'un Estat membre podrà invertir lliurement en la restat d'Estats membres i tenen llibertat per a transferir fons entre aquests països.

Lliure circulació de persones: els ciutadans d'un Estat membre podrà lliurement viure i treballar en els Estats membres.

Principals òrgans de funcionament:

Comissió Europea

Parlament Europeu

Consell de Ministres

Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees

Criteris de pertinença:

Per formar part de la unió Europea s'han de complir molts criteris polítics i econòmics preestablerts i s'ha d'esser acceptat per unanimitat per tots els estat membres.

Eurozona

És el conjunt d'estats membres de la Unió Europea (UE) que han adoptat l'euro i han creat, així, una unió monetària. L'eurozona es creà l'1 de gener del 1999 amb el llançament oficial de l'euro. Inicialment en formaven part 11 dels 19 membres actuals: Alemanya, Àustria, Bèlgica, Espanya, Finlàndia, França, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, els Països Baixos i Portugal. Els estats de l'eurozona tenen una política monetària comuna, de la que el Banc Central Europeu n'és l'entitat responsable. A més, des de 2012 s'està establint l'estructura per una unió bancària, de la que tots els membres de la zona euro n'han de formar part.

Però no tot és tant simple, ja que existeixen doncs diverses possibilitats:

-Membre UE i Membre Eurozona: Alemanya, Àustria, Bèlgica, Eslovènia, Eslovàquia, Espanya, Estònia, Finlàndia, França, Grècia, Irlanda, Itàlia, Letònia, Lituània, Luxemburg, Malta, els Països Baixos, Portugal i Xipre. (És la solució més natural i habitual).

-Membre UE, però No Eurozona (per voluntat pròpia): Regne Unit i Dinamarca tenen signada una clàusula d'exclusió voluntària. Suècia no vol aplicar parts de la legislació comuna.

-Membre UE, però No Eurozona (No compleixen criteris): Son països d'Europa de l'Est incorporats recentment a la UE, però que no tenen Euro encara. Són Hongria, Polònia, República Txeca, Bulgària, Romania i Croàcia.

-No és membre UE, però utilitza Euro: Ciutat del Vaticà, Mònaco, San Marino i Andorra, no son membres de l'Eurozona, però tenen acords amb aquesta. Kosovo i Montenegro  també han adoptat l'euro sense cap acord formal i explícit amb la UE.

Criteris de pertinença:

Per formar part de la Zona Euro s'han de complir uns certs criteris de Convergència Econòmica i s'ha d'esser acceptat per unanimitat per tots els estat membres. Però realment es pot utilitzar l'Euro sense necessitat de pertànyer a l'Eurozona ni a la Unió Europea.

Espai Schengen

És un espai creat el 1995 per l'acord de Schengen (Una ciutat de Luxemburg) per suprimir les fronteres comunes entre els estats integrants i establir controls comuns a les fronteres exteriors d'aquests països. En la pràctica, l'espai Schengen funciona en termes migratoris com un sol país.

No s'ha de confondre l'espai Schengen amb la Unió Europea (UE), car hi ha països de la UE que no formen part de l'espai Schengen (Regne Unit, Irlanda, Croàcia, Xipre, Bulgària i Romania) i hi ha altres països que estan integrats en l'espai Schengen i no pertanyen a la UE (Noruega, Islàndia i Suïssa).

Criteris de pertinença:

Per formar part de l'espai Shcengen s'ha d'esser acceptat per unanimitat per tots els estat membres. Però realment es poden arribar a acords de fronteres amb els estats de la UE sense la necessitat de formar part de l'Espai Schengen.

Encara n'hi ha més?
Si, ens falta parlar del Consell d'Europa, de l'EFTA, de la UEFA, d'Eurovisió... si també són organitzacions Europees i com a tal... tenen les seves pròpies complicacions.

Tractats de Lliure Comerç

Avui en dia estem en un Món cada dia més globalitzat. Per tant les mercaderies es mouen a més distància i la interacció entre països és cada vegada més gran. Una de les conseqüències son les aliances entre estats lliures que decideixen que fer amb les seves fronteres i les seves mercaderies. Sabeu com ens afecta això? Té conseqüències directes per a nosaltres? Idò convindria fer un pensament... Geogràfic!

Què és un Tractat de Lliure Comerç?

És un acord entre dos o més països que té com a objectiu principal establir regles comunes per normar la relació comercial entre ells.  Són instruments bilaterals o multilaterals de política exterior que els països utilitzen per consolidar i ampliar l'accés dels seus productes i eliminar barreres entre sí. Per aconseguir això tenen diversos objectius que no sempre se compleixen.

Objectius dels Tractats de Lliure Comerç

Aquests son alguns dels objectius, no sempre es compleixen tots i a vegades en venen d'altres d'implicats.

•     Promoure les condicions per a una competència justa (tot i que a vegades es produeix l'efecte contrari, ja que la part més pobre té menys opcions de competència).

•     Incrementar les oportunitats de inversió (on la part més pobre té menys oportunitats d'inversió).

•     Proporcionar la protecció adequada als drets de propietat intel·lectual.

•     Establir procediments eficaços per l'aplicació del TLC i per a la solució de controvèrsies.

•     Fomentar la cooperació trilateral, regional i multilateral, entre d'altres països.

•     Eliminar barreres que afectin o minvin el comerç.

•     Oferir una solució a controvèrsies.

•     Establir processos efectius per a la estimulació de la producció nacional.

Temes addicionals al TLC

Un TLC constitueix un acord integral, que inclou temes clau de la relació econòmica entre les parts. En el cas de l'accés al mercat de béns, aborda aspectes relacionats amb barreres aranzelàries i no aranzelàries, salvaguardes, normes d'origen, obstacles tècnics, mesures sanitàries i fitosanitàries i mecanismes de defensa comercial. El TLC incorpora també assumptes relatius al comerç de serveis (telecomunicacions, financers, professionals, construcció, programari, entre d'altres), al comerç electrònic i les compres governamentals, la promoció i protecció recíproca d'inversions i la protecció dels drets de propietat intel·lectual, el compliment de les normes laborals i mediambientals i l'aplicació de mecanismes de solució de controvèrsies. Les negociacions d'un TLC transcendeixen l'esfera del comerç i abasten altres àmbits relacionats a una visió desenvolupament més comprensiva, pel que suposen la generació d'espais de diàleg en les diverses societats que conformen el TLC per arribar a propostes consensuades i socialment acceptades.

Conseqüències dels TLC

Així mateix, l'obertura comercial genera una major integració dels països a l'economia mundial, el que fa possible reduir la volatilitat del seu creixement, el nivell de risc del mercat intern i el cost de finançament de l'activitat privada en general.

No obstant això, no tots els sectors de l'economia es beneficien de la mateixa manera amb els tractats de lliure comerç. Hi ha sens dubte productes de major sensibilitat en el procés de negociació que s'han de protegir amb determinats mecanismes de defensa comercial. També cal tenir en compte que els efectes negatius sobre certs productes també es poden atenuar si es prenen les mesures adequades per impulsar la seva competitivitat o en tot cas incentivar la seva reconversió cap a activitats amb un major potencial de creixement.

Exemples de Tractats de lliure comerç

Tot i que es parla recentment de tractats en negociació com el TTIP (Atlàntic) i el TPP (Pacífic) existeix de fa uns anys una sèrie de Tractats en vigents a tenir en compte. Son tots d'escala continental i no inclouen països fora del seu continent, cosa que els fa molt estables.

- Unió Europea (UE): Des del 1956 (Ampliada múltiples vegades i reformulada al 1992) ha desenvolupat un mercat únic mitjançant un sistema de lleis estandarditzades vigents en tots els estats membres i que garanteixen les quatre llibertats de la Unió: la llibertat de moviment de les persones, dels béns, dels serveis i del capital. La Unió Europea també té una política comercial única, polítiques agrícoles i pesqueres comunes, i una política de desenvolupament regional.

- Associació Europea de Lliure Comerç (EFTA): (European Free Trade Association), establerta al 1960 alternatiu pels estats europeus que no podien o preferien no unir-se a la Comunitat Econòmica Europea (CEE) (en l'actualitat la Unió Europea). Avui dia està formada per Islàndia, Noruega, Suïssa i Liechtenstein (i abans també per Regne Unit, Portugal, Dinamarca, Àustria, Suècia i Finlàndia). De totes maneres tenen molta interrelació amb la Unió Europea, però ho veurem en altres articles.

- Àrea de Lliure Comerç d'Amèrica del Nord (NAFTA): (North American Free Trade Agreement) Creada al 1994 és el bloc comercial integrat pel Canadà, els Estats Units i Mèxic estableixen una àrea de lliure comerç així com estàndards ambientals i laborals per a tots tres països. A diferència de la Unió Europea el trànsit lliure no inclou persones.

- Associació de Nacions del Sud-est Asiàtic (ASEAN): (Association of Southeast Asian Nations) Fundada al 1967, inclou Indonèsia, Malàisia, Filipines, Singapur, Tailàndia, Brunei, Myanmar, Cambodja, Laos i Vietnam; sovint inclou Xina. Té per objectiu accelerar el creixement econòmic, el progrés social, el desenvolupament cultural entre els seus membres, fomentar la pau i l'estabilitat regional i proporcionar als països membres un marc on puguin discutir les seves diferències de manera pacífica.

- Mercado Común del Sur (MERCOSUR): Fundada al 1991 i està formada per  Brasil, Argentina, Uruguai, Paraguai i Veneçuela. Promou la lliure circulació de béns, serveis i factors productius entre els països, l'establiment d'un aranzel extern comú i l'adopció d'una política comercial comuna, la coordinació de polítiques macroeconòmiques i sectorials entre els Estats parts i l'harmonització de les legislacions per aconseguir l'enfortiment del procés d'integració. Bolívia, Xile, Colòmbia, Equador i Perú hi tenen estatus d'associat, conformant el Mercosur Ampliat.

Actualment hi ha dos Tractats en negociació que estan provocant moltes tensions a nivell mundial. Una de les principals característiques es que són Intercontinentals, cosa que des del punt de vista de la geografia suposa certs problemes de logística i mobilitat. Una altra curiositat es que totes dues estan promogudes per Estats Units d'Amèrica.

- Associació Transatlàntica pel Comerç i la Inversió (TTIP): (Trade and Investment Partnership) o Transatlantic Free Trade Area (TAFTA). Proposat als anys 90, reiniciat al 2006 i actualment en negociacions, és un acord de lliure comerç proposat entre la Unió Europea i els Estats Units. Els defensors diuen que l'acord donaria lloc a un creixement econòmic multilateral, mentre que els crítics diuen que augmentaria el poder empresarial i faria més difícil que els governs poguessin regular els mercats per al benefici públic.

- Aliança Transpacífica (TPP): Trans-Pacific Partnership. Ideat al 2005 i en plena negociació. Està conformat per Austràlia, Brunei, Canadà, Estats Units, Japó, Malàisia, Mèxic, Nova Zelanda, Perú, Singapur, Vietnam i Xile. Pretén fomentar el comerç i la inversió entre els països socis de la TPP, per promoure la innovació, el creixement econòmic i el desenvolupament, i per donar suport a la creació i preservació de llocs de treball. Es fortament criticat i protestat per les negociacions, en gran part a causa del secret del procediment, l'abast expansiu d'aquest acord, i les clàusules controvertides d'esborranys filtrades al públic.

Com podeu veure les relacions internacionals son molt complicades i es poden superposar diferents associacions al mateix temps complint molts propòsits, però aquests temes i sobretot a Europa, els tractarem un altre dia.

Vols Oceànics

Feim un pensament... volant moltes hores. A principis de febrer, he tornat a Xile. Concretament a Arica. Molta gent a Sant Joan em demanava com funciona el tema dels vols Oceànics. Alguns els han pogut experimentar viatjant al Carib, Estats Units... però n’hi ha de més llargs.

Com ja he explicat altres vegades, la gestió del transport és un tema habitual de la geografia, on sovint entrem en discòrdia amb els enginyers de transport... i per variar amb els polítics de torn. De totes maneres en aquest article xerraré més concretament dels aspectes personals que no de la gestió de vols.

És Lluny Xile?

Si i no. Cal tenir en compte que el Món té 12.750 km de diàmetre, i la Circumferència fa uns 44.000 km. Des de Sant Joan a Arica hi ha aproximadament 10.000 km, però el lloc més llunyà respecte Mallorca és Nova Zelanda, i està a 19.900 km, el doble que Xile!

Però són moltes hores de vol, cert. Mentre un vol a Nova York pot ser d’unes 6 o 7 hores, des de Madrid a Santiago de Xile hi ha unes 13 o 15 hores, i des de Lima (Perú) entre 11 i 12 hores. Comparant amb els 35 minuts a Barcelona, l’hora fins a Madrid, o les 2 hores fins a Europa... arribar a Xile és enfora com ho podeu veure al mapa. I això sense fer escales! El cas més habitual és fer escala a Madrid (on se perd bastant de temps).

Com es gestiona el temps en un vol tan llarg?

Sincerament, encara que puguin ser moltes hores, les companyies aèries planifiquen molt bé el temps de vol de llarga distància. Ofereixen sempre un sopar i un berenar.  Si mirau les taules de planificació de vol, anau alerta, he posat a la fila de dalt l’hora de sortida, però arribareu a l’hora d’arribada de la fila d’abaix. L’exemple és un vol nocturn entre Madrid i Santiago durant els mesos de Novembre-Març, quan la diferència en hores es de 4. Si volau a Xile durant l’estiu mallorquí arribareu dues hores més prest, a les 7:00.

Xile à Madrid
Hora	Sortida	Sopar	Dormir	Berenar	Arribada
Xile	20:00	21:00	23:00	08:00	10:00
Madrid	00:00	01:00	03:00	12:00	14:00

Madrid à Xile
Hora	Sortida	Sopar	Dormir	Berenar	Arribada
Madrid	00:00	01:00	03:00	12:00	13:00
Xile	20:00	21:00	23:00	08:00	09:00

És ideal dur un llibre, un ordinador portàtil, una consola de jocs portàtil... o qualsevol cosa que poguem utilitzar per a distreure. De totes maneres en aquests viatges els avions solen tenir unes pantalles personals a cada seients, amb pel·lícules, documentals, sèries, música, jocs... sincerament, qui s’avorreix es perquè vol.

Que és el famós Jet-lag?

És un desequilibri produït entre el rellotge intern d'una persona (que marca els períodes de somni i despertar) i el nou horari que s'estableix al viatjar amb avió llargues distàncies, a través de diverses regions horàries, com és el cas d’un viatge entre Xile i Mallorca.

La millor manera de no sofrir-lo és descansant bé i aprofitar al màxim possible el pla de vol. També hi ha maneres de preparar-se a consciència i intentar adaptar els horaris de son els dies anteriors al viatge.

I ara què?

Els propers mesos redactaré diversos articles de temes que he pogut conversar a Sant Joan, transports, urbanisme, cosetes que s’han fet a la vila... que m’han sorprès durant aquests anys d’absència.