Terratrèmols

Feim un pensament... tremolant. Una de les coses més conegudes internacionalment de Xile són els terratrèmols, i es que 8 dels 30 terratrèmols més forts de la història han passat a Xile, tots superiors a 8,5 graus en escala de Richter (en parlarem més endavant). Dins aquest total de 30 hi segeuixen Indonèssia amb 6 i Mèxic amb 5. El terratrèmol més potent fins avui dia és un 9,5 registrat al sud de Xile a l’any 1960.

Que es un terratrèmol?

Es el resultat de l'alliberament brusc d'energia acumulada pels desplaçaments i les friccions de les diferents plaques tectòniques que formen l'escorça. Es produeixen nombrosos sismes tots els dies,  uns cent mil cada any a tot el Mon, però la majoria no els podem percebre. La ciència que els estudia és la sismologia i l'instrument d'estudi principal el sismògraf.

Infografia referent al terratrèmol de Xile de 2010 – 10é més potent de la història

Com es produeixen els terratrèmols?

Existeixen tres tipus de terratrèmol, que tenen diferents maneres de produir-se.

-Sismes tectònics: es produeix als límits de les plaques tectoniques, on hi existeix un fregament entre dos mitjans rocosos (plaques).  Aquesta fricció, localitzada sobre una o diverses falles, acumula energia amb el pas del temps fins que es supera la resistencia de les roques i s’allibera tota de cop, provocant una forta estravada.  Els mes potents es produeixen a les zones de subducció (concentren un 75% de l’energia sismica de la Terra). Generalment son terratremols amb l’hipocentre (lloc central del terratremol) molt profund (fins a 500km de produnditat) cosa que dissipa l’energia fins arribar a l’epicentre (lloc on es diu que s’ha produït el terratremol) . Quan xoquen dues plaques com  es el cas dels terratremols  produïts a Mallorca els terratremols tendeixen a ser mes superficials (hipocentre situat a menys de 30km de la superficie) i menys intensos.

- Sismes volcànics: són resultat de l'acumulació de magma a la cambra magmàtica d'un volcà. Van relacionats a la capacitat dels volcans per entrar en erupcio.

- Sismes induïts: són deguts a certes activitats humanes tals que preses, bombaments profunds, extracció minera, explosions subterrànies o proves nuclears, que poden comportar sismes de feble a mitjana magnitud. El conegut terratremol de Llorca (Murcia) va ser la conjuncio d’un terratremol tectónic superficial i la sobre explotacio de l’aquifer superficial.

Esquema d’una zona de subducció

Plaques tectoniques?

Son les parts mòbils que formen la segona capa més superficial de la Terra (la litosfera o Escorça), formen un mosaic en forma de trencaclosques i estan en moviment continu perque suren damunt d'una capa pastosa anomenada astenosfera (el Mantell terrestre). A les vores de les plaques es concentra activitat sísmica, volcànica i tectònica. Això dóna lloc a la formació de grans cadenes i conques.

Alla on una placa oceanica passa per sota una placa continental s’en diu zona de subduccio. Es el cas de Xile on la placa de Nazca desapareix sota la placa sudamericana produint terratremols molt potents pero a gran profunditat, i alhora fa que s’aixequin la serralada dels Andes (amb grans muntanyes que arriben casi als 7.000 metres) i l’altipla de Bolivia (a 3.500 metres d’alçada).

Mapa mundi de plaques tectoniques

Quina potencia tenen els terratremols?

La potència d'un terratrèmol pot ser quantificada per la seva magnitud, que es calcula a partir dels diferents tipus d'ones sísmiques tenint en compte paràmetres com la distància a l'epicentre, la profunditat de l'hipocentre, la freqüència del senyal, el tipus de sismògraf utilitzat, etc.

La magnitud d'un sisme no ha de ser confosa amb la intensitat que es basa en l'observació dels efectes i de les conseqüències del sisme en un lloc donat: vibració de les finestres, moltes persones que senten les sotragades, amplitud dels danys, etc.

Per exemple el terratremol del 28-11-2011 a Sant Joan, va tenir una Magnitud 2,1 pero una intensitat Petita o molt Petita (I o II a l’escala de Mercalli).

Escala Richter i energia alliberada
Magnitud Richter	Intensitat Mercalli	TNT equivalent	Efectes del terratrèmol	Freqüència
0		1 quilogram		uns 8.000 per dia
1	I, instrumental	31,6 quilograms	No es percep per la majoria de persones, només els aparells el detecten
1,5		178 quilograms
2	II, molt feble	1 tona	Es percep per algunes persones, poden moure's petits objectes	uns 1.000 per dia
2,5		5,6 tones
3	III, feble	31,6 tones	vibració general lleu percebuda per les persones	uns 130 per dia
3,5	IV, moderat	178 tones	pot despertar gent adormida, vibració alarmant d'objectes, alguna caiguda
4	V, moderadament fort	1.000 tones	trencadisses	uns 15 per dia
4,5	VI, fort	5.600 tones
5	VII, molt fort	31.600 tones	La gent perd l'equilibri, danys en algunes infraestructures	2-3 per dia
5,5		178.000 tones
6	VIII, destructiu	1 milió de tones	Possibles esfondraments i afectació general en infraestructures	120 per any
6,5	IX, violent	5,6 milions de tones	Pànic generalitzat, afectació de fonaments, grans danys infraestructurals.
7	X, intens	31,6 milions de tones	Desviació de vies de tren, afectació a carreteres, esfondraments d'edificis	18 per any
7,5	XI, extrem	178 milions de tones	Destrucció general d'infraestructures
8		1.000 milions de tones		1 per any
8,5	XII, cataclisme	5.600 milions de tones	Alteració significativa del nivell de terra, destrucció general de la zona
9		31.600 milions de tones		1 cada 20 anys
10		100.000 milions de tones		desconegut

És Mallorca una àrea de risc Sísmic?

Tècnicament, pel fet d’estar dins la zona d’influència del xoc de les plaques Africana i Europea, Mallorca està dins l’àrea sismica Alpina. Per sort, els terratrèmols son molt fluixos i superficials, i esperem que aixi sigui per molts d’anys.

Data	Epicentre	Escala de Richter
24-09-1978	A la mar	4.2
24-09-1994	Aprop de Menorca	4.5
02-11-2001	A la mar	3.2
21-05-2003	Algèria (Tsunami que afecta les illes)	7
21-01-2005	Lloret de Vistalegre	4
13-04-2007	A la mar	1.6
14-04-2007	Canal de Menorca	2.2
31-01-2010	Badia de Palma	3
28-11-2011	Sant Joan, Mallorca	2.1

Article Pulicat a la revista Mel  i Sucre nº 390 - Desembre 2012.

Geografia d’Estat

Feim un pensament... independent. Coincidint amb la rabiosa actualitat de les eleccions a Catalunya, on la clau de tot el tema és la independència i les estructures d’estat, aquest mes és un bon moment per preguntar-se quins motius geogràfics té Catalunya per a voler aconseguir la independència? Té influència la geografia en les estructures d’Estat? Per contestar aquesta pregunta primer haurem d’entendre algunes qüestions relatives. 

Quins aspectes geogràfics condicionen un estat?

Tècnicament un estat no és més que un Territori definit, cohesionat, que administra els seus propis recursos i que està reconegut internacionalment per altres estats.

- La geografia estudia els territoris, que son definits tant per unes limitacions geogràfiques (costa, serralades, rius...) com socials (llengua, cultura, gastronomia, economia...). Tot i que la majoria d’estats tenen fronteres definides per límits naturals, en els darrers segles moltes fronteres són delimitades per línies imaginaries basades en coordenades.

- La cohesió dels territoris sol anar associada a la vinculació interna d’aquests i també externa, la manera més efectiva de que es produeixi aquesta vinculació és mitjançant una xarxa de transports (que també estudia la geografia). És important que des del mateix territori es potencii aquesta vinculació interna i es faciliti la connectivitat externa, duent a terme les accions i polítiques adequades.

- La gestió i administració dels recursos va associada a la planificació territorial, urbana, ambiental, turística, econòmica...  i es clau que aquesta gestió es porti a terme des del propi territori. Cal tenir en compte quins sons els propis recursos i quines limitacions es tenen, tradicionalment s’estableix com a limitació la falta de recursos naturals, però hi ha països molt viables econòmicament que tenen no tenen recursos naturals i que per exemple han d’importar gran part de l’energia que consumeixen (petroli, energia nuclear, combustibles fòssils...).

Compleix Catalunya els requisits geogràfics per ser un estat?

Des del punt de vista geogràfic Catalunya té un territori definit històricament per unes fronteres que han estat modificades al llarg del temps. Les fronteres avui dia establertes podrien variar en funció dels diferents criteris que es tinguin en compte: Límits actuals (Comunitat autònoma), límits culturals (Inclusió de la franja de Ponent), límits lingüístics (Assimilació de les Illes Balears o València), límits geogràfics (Pirineus, Sistema muntanyós valencià, el mar Mediterrani...) , límits previs modificats per tractats (Inclusió dels territoris de Catalunya Nord)... Quasi tots els estats tenen motius per veure modificats els seus límits, per exemple Bolívia reclama una sortida al mar a Xile, i Xile defensa uns drets marítims a Perú per drets territorials sobre la mar. A Europa... Bèlgica es vol separar en dos (Flandes i Valònia), Alsàcia i Lorena no queda clar si són de França o d’Alemanya, Escòcia segueix uns passos similars als de Catalunya, des del 1990 s’han creat 34 nous estats al Món...  Realment cap país té els seus límits definits per sempre.

Pel que fa als límits socials hi ha estats que tenen diverses llengües oficials com Suïssa, Espanya o França. Cal destacar els antecedents històrics d’aquests dos darrers països en limitar les llengües minoritàries en els seus estats, per tant és obvi pensar que un estat independent podria defensar millor els interessos de la llengua, les tradicions o la cultura.

Com s’explica la integració mitjançant els transports?

Els transports vinculen els estats en diferents escales: exteriorment (amb altres estats), estructuralment (entre regions del mateix estat), en cohesió (entre ciutats i pobles de les regions), mobalment (dins les ciutats i pobles). Una de les principals queixes des de Catalunya és una política de transports irracional per part d’Espanya guiant-se per motius polítics i no econòmics: les carreteres nacionals radials, el desenvolupament de la xarxa de ferrocarril de via estreta, el desequilibri territorial de les autopistes de peatge, la mala gestió dels aeroports, una equivocada visió del tren d’alta velocitat i mercaderies... son temes tractats al llibre Espanya, Capital París del mestre en economia territorial Germà Bel. Un exemple molt recent es la gestió dels corredors ferroviaris transeuropeus que travessen Espanya. Existeixen tres possibles corredors:

Atlàntic (Bordeus - País Vasc - Portugal), Central (Tolosa – Pirineus – Saragossa – Madrid) i Mediterrani (Perpinyà – Barcelona – València). Per part espanyola es té la por que en cas de que Catalunya i/o Euskadi assoleixin la independència es perdi el contacte directe amb Europa. Per aquest motiu es pretén potenciar el corredor central encara que vagi en contra dels interessos econòmics europeus: travessar els pirineus és molt costós i no passa pels ports del Mediterrani (Barcelona, Tarragona, València) que són la porta d’entrada i sortida de mercaderies entre Europa i Asia. 

Xarxa Europea de Ferrocarril a la Península Ibèrica

Un altre efecte directe de la necessitat de tenir un estat propi que vetlli per les infraestructures territorials es demostra comprovant com tant Catalunya com Balears han hagut de satisfer aquestes necessitats de transport mitjançant infraestructures de peatge (Autopistes, Túnels...) i xarxes de tren addicionals (Serveis Ferroviaris de Mallorca, Ferrocarrils de la Generalitat...) als aportats per l’estat ja que l’estat preferia invertir en altres zones (Ferrocarril de Rodalies a Madrid, autopistes gratuïtes arreu d’Espanya...). Això provoca un encariment del cost de vida pels ciutadans d’aquestes regions, que tot i pagar impostos al estat espanyol, aquest no té en compte les seves necessitats.

Kilòmetres d’autovia segons Comunitats Autònomes

És lògic doncs que des de Catalunya es vulgui duur a terme una política de transports diferent que tingui en compte les lògiques econòmica, europea i alhora ajudi a cohesionar i potenciar el territori.

Catalunya es capaç de gestionar els seus recursos?

Des del punt de vista de la planificació Catalunya sempre ha anat algunes passes al davant de la resta del país, generalment a nivell europeu. Alguns plans son previs a la guerra civil espanyola, per tant és lògic d’entendre que de no haver hagut de suportar aquesta guerra estaríem parlant avui dia d’un nivell més avançat de planificació. La planificació és clau per al desenvolupament d’un territori, exemples com els diversos plans de riscos naturals, plans urbanístics, plans territorials... i lleis que en la majoria de les altres comunitats no han estat contemplades. Tot aquest esforç demostra una experiència i la voluntat de planificar més que suficients per a desenvolupar en el futur estratègies i plans per a potenciar un estat. Les estructures d’estat requereixen una gestió no només estudiada per la geografia, si no per moltes altres disciplines que requereixen una mà d’obra qualificada i tecnificada que actualment existeix en el país.

Pla regional de Barcelona del 1932

En línies generals des del punt de vista de la geografia, Catalunya és un estat viable, amb una capacitat econòmica solvent, una projecció internacional potent i una capacitat d’interelació excepcional amb els territoris del seu entorn. No tractarem el tema amb estadístiques ni detalls numèrics (ja que serien dignes d’una tesi doctoral i apareixen continuament estudis seriosos al respecte) però en tots els àmbits s’està demostrant que, al igual que molts altres estats, la independència és un camí tan o més viable que qualsevol altre.

Si teniu dubtes o voleu que comentem algun tema en concret vos podeu posar en contacte amb jo mateix enviant-me un correu electrònic a guillemserrabou@gmail.com .

Publicat a la revista Mel i Sucre nº389 - Novembre 2012

Hemisferis

Feim un pensament... de cap per avall. Com molts lectors i lectores sabreu visc actualment a Xile, però això no m’imepedeix col·laborar amb la revista Mel i Sucre, gràcies a internet. Possiblement sabreu que Xile se situa a l’hemisferi sud, la part nord del país està a uns 10.000 km de Sant Joan, i per això en aquest article tractarem de curiositats sobre els dos hemisferis.

Què son els hemisferis?

Són les dues meitats en que es separa una esfera, en aquest cas el planeta Terra. Es separa per l’Ecuador, creant dues meitats: Nord i Sud. Com podeu veure al dibuix a l’hemisferi Nord hi ha més masses continentals, concretament: Europa, Àsia, Amèrica del Nord, Amèrica Central, el Carib i dos terços d’Àfrica. En canvi la majoria de l’hemisferi resta cobert pels oceans i només hi trobem la majoria d’Amèrica del Sud, l’Antàrtida, Austràlia i un terç d’Àfrica.

Projecció Polar dels hemisferis Nord (Esquerra) i Sud (Dreta).

Quins efectes físics té?

Es simple, nosaltres estam avesats a que el Sol surt per Llevant, passa per Mitjorn i es pon a Ponent, per tant es mou en un sentit esquerra-dreta. En canvi a l’'hemisferi sud el sol passa d'est a oest a través del nord (Llevant – Tramuntana – Ponent). Aquest fet fa que aparentment el moviment del Sol sigui dreta-esquerra, per tant les ombres i els rellotges de Sol giren al revés que a Mallorca.

Com funcionen les estacions?

Sempre van de forma oposada. Quan es Estiu a l’hemisferi Nord, al Sud és Hivern. Però això es deu a la inclinació de l’eix de rotació de la terra (com ja vam explicar a l’article referent a Climatologia), és a dir, si la Terra no giràs inclinada no hi hauria estacions, ja que tot depèn de com la inclinació dels rajos del Sol arriba a la Terra.

Representació de les estacions en ambdós hemisferis

Hemisferi Nord	Hivern	Primavera	Estiu	Tardor
Hemisferi Sud	Estiu	Tardor	Hivern	Primavera

Els climes a l'hemisferi sud en general tendeixen a ser lleugerament més suau que els de l'Hemisferi Nord en latituds similars, excepte a l'Antàrtida, que és més freda que l'Àrtic. Això és perquè l'hemisferi sud té molta més superfície d’oceans i menys continents, l'aigua s'escalfa i es refreda més lentament que la terra, i per tant les temperatures son més suaus. Cal afegir també el fet que la Terra s’acosta més al Sol durant l’Hivern de l’hemisferi Nord, però els efectes d’aquest fet són molt pocs.

Com es reparteix la població?

A l’hemisferi Nord hi viu el 88% de població (Sobretot a la India i a la Xina), l’idioma més parlat és el Xinès. En canvi l’hemisferi sud només conté el 12% de la població mundial i la llengua més parlada és el portugès (gràcies a Brasil i les antigues colònies portugueses d’Àfrica). Lògicament l’hemisferi Sud està molt menys contaminat que l’hemisferi Nord degut a una menor població, baixa industrialització i poques masses continentals.

Funcionen les hores de la mateixa manera?

Com sabreu els fusos horaris es van establir per evitar problemes amb l’entrada dels transports moderns (en parlarem extensivament quan parlem de transports). Posteriorment ha arribat la temàtica referent al canvi horari per aprofitar la diferència d’hores de llum entre l’estiu i l’hivern. La combinació d’aquests dos factors i la oposició estacional entre els dos hemisferis produeix un fet molt curiós entre Xile (i altres països d’Amèrica del Sud) i Europa. De base, Europa es troba al fus GTM+1 mentre que Xile es troba al fus GTM-4, fet que dona 5 hores de diferència, que mai es compleixen. Durant l’Estiu Europa avança el rellotge una hora, cosa que passa la diferència a 6 hores. Aquesta diferència es capgira durant l’hivern, quan Europa torna a l’hora original (GTM+1) i Xile passa a horari d’estiu avançant el rellotge una hora, creant un resultat final de 4 hores de diferència horària.  

Mapa mundial de fusos horaris

Hi ha més coses per saber?

El Pol Sud està orientat cap al centre de la Via Làctia, els cels més clars degut a la baixa contaminació aèria i lumínica de l’hemisferi Sud, afavoreixen una excel·lent visualització del cel nocturn per a veure les estrelles més brillants i més nombroses. Curiosament aquesta orientació de l’eix fa que l’hemisferi Nord enfoqui cap a fora de la nostra galàxia, cosa que facilita l’estiu de l’espai profund i llunyà.

Per al proper mes parlarem de plaques tectòniques, terratrèmols, tsunamis... cosa molt habitual a Xile, però que també afecta Mallorca de tant en tant.

Si teniu dubtes o voleu que comentem algun tema en concret vos podeu posar en contacte amb jo mateix enviant-me un correu electrònic a guillemserrabou@gmail.com .

Publicat a la revista Mel i Sucre nº388 - Octubre 2012

Turisme

Feim un pensament... mirant qui ens visita. Seguint la tònica de l’estiu fem una revisió a alguns temes referents a la mar, a l’estiu i al turisme. Aquest juliol heu pogut veure molta gent a les platges, però vos heu demanat alguna vegada d’on ve tota aquesta gent? Com arriben a Mallorca? Venen només a Mallorca? Perquè venen? On dormen? Farem un pensament sobre tot això.

Ens basam en estadístiques de l’ Instituto Nacional de Estadística (INE) que cada any publica les estadístiques oficials de l’estat espanyol. L’article el farem en base estadística estatal, ja que heu de pensar que les illes marquen la referència en turisme de sol i platja, i per tant els resultats serien similars, excepte en una excepció: a ca nostra quasi tot el turisme estranger arriba en avió, com és lògic. Sóc conscient que degut a que la publicació és en blanc i negre no veureu els gràfics en la qualitat correcta, però els podreu consultar a internet si seguiu el meu blog.

Què és el turisme?

És un fet social basat en el moviment d’una persona que viatja d’un territori A a un territori B utilitzant un mitjà de transport concret per una via d’accés entre ells, i que realitza una estada mínima en el territori B.

En general es considera turista a tota aquella persona que dorm fora de casa i s’hi està més de 24 hores. Els Mallorquins hem assumit com a turista aquells que són extrangers, però cal diferenciar moltes vegades entre turisme nacional i turisme internacional (encara que sigui una mera precisió de fronteres polítiques).

En aquest article ens centrarem en el turisme internacional que reb l’estat espanyol.

Quants en venen?

Sempre hem sabut que l’estat espanyol és un destí turístic internacionalment reconegut, al 2010 va ser el 4rt estat més visitat del Mòn per darrera de: França 76,8 Milions de Turistes, Estats Units d’Amèrica 59,7 Milions de Turistes, Xina 55,7 Milions i Espanya 52,7 Milions. Barcelona va ser la desena ciutat més visitada del Mòn amb 5,5 milions de turistes per si sola (un 10% del total de l’estat).

D’òn venen?

Generalment ficam tots els guiris dins el mateix saca però clarament hi ha uns certs països que són els que ens aporten més turistes. Tradicionalment Britànics (16 milions de turistes abans de la crisi), Alemanys (uns 10 milions de turistes anuals) i Francesos (que han pujat dels 4 milions als 8 en els darrers 15 anys) han suposat dos terços dels turistes que visiten Espanya. La resta de països europeus aporten prop d’un 20% (liderats per Italia, Països Baixos i Portugal) en els darrers anys han passat de 8 a 13 milions, però suposen el mateix percentatge degut a l’augment del total. El canvi més sobtat des del 1997 és com els turistes procedents de la resta del Mòn han duplicat (de 6 a 12 milions, suposant l’any passat un 23% del total). El fet que els turistes vinguin de múltiples orígens fa el destí turístic més resistent a les crisis.

Com venen?

Un 78% dels turistes venen e Avió, mentre que només un 19% (generalment francesos) ho fan per carretera. Les arribades en vaixell i ferrocarril són pràcticament ínfimes. Al 1995 fins a un 69% dels turistes venien en avió i un 25% per carrertera. S’explica en l’augment de turistes de fora d’Europa, que han de venir necessàriament en avió.

On van?

Per comunitats autònomes des del 1995 hi ha hagut una evolució del model:

- Balears i Canàries promocionen el model turístic de sol i platja es mantenen en uns 10 milions de turistes anuals degut a la màxima capacitat d’ambdós arxipèlags.

- Catalunya ha passat a ser la regió líder en turisme ja que combina totes les modalitats de turisme i és un referent a nivell mundial (Barcelona és la 10ena ciutat més visitiada del Mòn, amb 5 milions anuals. Aeroport del Prat 35 milions de passatgers/any).

- Altres comunitats han apostat per models d’interior i els hi ha aportat un creixement turístic espectacular, o han adoptat el model de sol i platja amb bons resultats.

Perquè venen?

Siguem realistes, els turistes venen de vacances. Si bé és veritat que hi ha 5 milions de turistes que venen a Espanya (Sobretot Barcelona i Madrid) per negocis, congressos, fires... el 84% dels turistes que arriben a Espanya ho fan per oci i vacances.

On dormen?

El model turístic tradicional de sol i platja afavoreix l’alltojament en hotels (al 2011 un 64% dels turistes dormien en hotel i un 30% en habitatges de gratuïts –familiars, pròpis, amics- o de lloguer).

Si teniu dubtes o voleu que comentem algun tema en concret vos podeu posar en contacte amb un servidor mateix o enviant un correu electrònic a guillemserrabou@gmail.com .

Publicat a la revista Mel i Sucre nº387 - Setembre 2012