Geografia d’Estat

Feim un pensament... independent. Coincidint amb la rabiosa actualitat de les eleccions a Catalunya, on la clau de tot el tema és la independència i les estructures d’estat, aquest mes és un bon moment per preguntar-se quins motius geogràfics té Catalunya per a voler aconseguir la independència? Té influència la geografia en les estructures d’Estat? Per contestar aquesta pregunta primer haurem d’entendre algunes qüestions relatives. 

Quins aspectes geogràfics condicionen un estat?

Tècnicament un estat no és més que un Territori definit, cohesionat, que administra els seus propis recursos i que està reconegut internacionalment per altres estats.

- La geografia estudia els territoris, que son definits tant per unes limitacions geogràfiques (costa, serralades, rius...) com socials (llengua, cultura, gastronomia, economia...). Tot i que la majoria d’estats tenen fronteres definides per límits naturals, en els darrers segles moltes fronteres són delimitades per línies imaginaries basades en coordenades.

- La cohesió dels territoris sol anar associada a la vinculació interna d’aquests i també externa, la manera més efectiva de que es produeixi aquesta vinculació és mitjançant una xarxa de transports (que també estudia la geografia). És important que des del mateix territori es potencii aquesta vinculació interna i es faciliti la connectivitat externa, duent a terme les accions i polítiques adequades.

- La gestió i administració dels recursos va associada a la planificació territorial, urbana, ambiental, turística, econòmica...  i es clau que aquesta gestió es porti a terme des del propi territori. Cal tenir en compte quins sons els propis recursos i quines limitacions es tenen, tradicionalment s’estableix com a limitació la falta de recursos naturals, però hi ha països molt viables econòmicament que tenen no tenen recursos naturals i que per exemple han d’importar gran part de l’energia que consumeixen (petroli, energia nuclear, combustibles fòssils...).

Compleix Catalunya els requisits geogràfics per ser un estat?

Des del punt de vista geogràfic Catalunya té un territori definit històricament per unes fronteres que han estat modificades al llarg del temps. Les fronteres avui dia establertes podrien variar en funció dels diferents criteris que es tinguin en compte: Límits actuals (Comunitat autònoma), límits culturals (Inclusió de la franja de Ponent), límits lingüístics (Assimilació de les Illes Balears o València), límits geogràfics (Pirineus, Sistema muntanyós valencià, el mar Mediterrani...) , límits previs modificats per tractats (Inclusió dels territoris de Catalunya Nord)... Quasi tots els estats tenen motius per veure modificats els seus límits, per exemple Bolívia reclama una sortida al mar a Xile, i Xile defensa uns drets marítims a Perú per drets territorials sobre la mar. A Europa... Bèlgica es vol separar en dos (Flandes i Valònia), Alsàcia i Lorena no queda clar si són de França o d’Alemanya, Escòcia segueix uns passos similars als de Catalunya, des del 1990 s’han creat 34 nous estats al Món...  Realment cap país té els seus límits definits per sempre.

Pel que fa als límits socials hi ha estats que tenen diverses llengües oficials com Suïssa, Espanya o França. Cal destacar els antecedents històrics d’aquests dos darrers països en limitar les llengües minoritàries en els seus estats, per tant és obvi pensar que un estat independent podria defensar millor els interessos de la llengua, les tradicions o la cultura.

Com s’explica la integració mitjançant els transports?

Els transports vinculen els estats en diferents escales: exteriorment (amb altres estats), estructuralment (entre regions del mateix estat), en cohesió (entre ciutats i pobles de les regions), mobalment (dins les ciutats i pobles). Una de les principals queixes des de Catalunya és una política de transports irracional per part d’Espanya guiant-se per motius polítics i no econòmics: les carreteres nacionals radials, el desenvolupament de la xarxa de ferrocarril de via estreta, el desequilibri territorial de les autopistes de peatge, la mala gestió dels aeroports, una equivocada visió del tren d’alta velocitat i mercaderies... son temes tractats al llibre Espanya, Capital París del mestre en economia territorial Germà Bel. Un exemple molt recent es la gestió dels corredors ferroviaris transeuropeus que travessen Espanya. Existeixen tres possibles corredors:

Atlàntic (Bordeus - País Vasc - Portugal), Central (Tolosa – Pirineus – Saragossa – Madrid) i Mediterrani (Perpinyà – Barcelona – València). Per part espanyola es té la por que en cas de que Catalunya i/o Euskadi assoleixin la independència es perdi el contacte directe amb Europa. Per aquest motiu es pretén potenciar el corredor central encara que vagi en contra dels interessos econòmics europeus: travessar els pirineus és molt costós i no passa pels ports del Mediterrani (Barcelona, Tarragona, València) que són la porta d’entrada i sortida de mercaderies entre Europa i Asia. 

Xarxa Europea de Ferrocarril a la Península Ibèrica

Un altre efecte directe de la necessitat de tenir un estat propi que vetlli per les infraestructures territorials es demostra comprovant com tant Catalunya com Balears han hagut de satisfer aquestes necessitats de transport mitjançant infraestructures de peatge (Autopistes, Túnels...) i xarxes de tren addicionals (Serveis Ferroviaris de Mallorca, Ferrocarrils de la Generalitat...) als aportats per l’estat ja que l’estat preferia invertir en altres zones (Ferrocarril de Rodalies a Madrid, autopistes gratuïtes arreu d’Espanya...). Això provoca un encariment del cost de vida pels ciutadans d’aquestes regions, que tot i pagar impostos al estat espanyol, aquest no té en compte les seves necessitats.

Kilòmetres d’autovia segons Comunitats Autònomes

És lògic doncs que des de Catalunya es vulgui duur a terme una política de transports diferent que tingui en compte les lògiques econòmica, europea i alhora ajudi a cohesionar i potenciar el territori.

Catalunya es capaç de gestionar els seus recursos?

Des del punt de vista de la planificació Catalunya sempre ha anat algunes passes al davant de la resta del país, generalment a nivell europeu. Alguns plans son previs a la guerra civil espanyola, per tant és lògic d’entendre que de no haver hagut de suportar aquesta guerra estaríem parlant avui dia d’un nivell més avançat de planificació. La planificació és clau per al desenvolupament d’un territori, exemples com els diversos plans de riscos naturals, plans urbanístics, plans territorials... i lleis que en la majoria de les altres comunitats no han estat contemplades. Tot aquest esforç demostra una experiència i la voluntat de planificar més que suficients per a desenvolupar en el futur estratègies i plans per a potenciar un estat. Les estructures d’estat requereixen una gestió no només estudiada per la geografia, si no per moltes altres disciplines que requereixen una mà d’obra qualificada i tecnificada que actualment existeix en el país.

Pla regional de Barcelona del 1932

En línies generals des del punt de vista de la geografia, Catalunya és un estat viable, amb una capacitat econòmica solvent, una projecció internacional potent i una capacitat d’interelació excepcional amb els territoris del seu entorn. No tractarem el tema amb estadístiques ni detalls numèrics (ja que serien dignes d’una tesi doctoral i apareixen continuament estudis seriosos al respecte) però en tots els àmbits s’està demostrant que, al igual que molts altres estats, la independència és un camí tan o més viable que qualsevol altre.

Si teniu dubtes o voleu que comentem algun tema en concret vos podeu posar en contacte amb jo mateix enviant-me un correu electrònic a guillemserrabou@gmail.com .

Publicat a la revista Mel i Sucre nº389 - Novembre 2012