De Cap per Avall: Estallido Social a Xile

He tornat!

Benvolgudes lectores i Benvolguts lectors de Mel i Sucre: He tornat! A escriure! Desprès d’uns anys d’absència sobretot per motius laborals, he aprofitat un breu viatge a la vila per xerrar amb ets editors i tornar a escriure a nes Mel i Sucre, que en realitat, me feia moltes ganes tornar-hi. Si, seguesc visquent de Cap per Avall, a Xile i concretament a Arica, per tant… aquesta secció m’ha agradat anomenar-la així, “De Cap per Avall” també com a record que a diverses sèries de dibuixos animats japonesos, com Bola de Drac o Doctor Slump, quan algú deia una tonteria o alguna cosa inesperada, tots els que l’escoltaven, queien de cul (o de Cap per Avall). Curiosament, creat al 1949, però popularitzat a nivell Mundial a finals dels 70 (en plena dictadura Xilena), un personatge xilè anomenat “Condorito” utilitza moltíssim aquest mateix tipus d’humor. Per tant, i demanant perdó per aquesta llarga introducció, esper poder deixar-vos un poc... De cap per Avall, on sobretot tocaré temes sud-americans però en clau santjoanera, un poc informal i amb molta part des meu punt de vista, i òbviament simplificat perquè si mos posam seriosos del tot, hi ha temes que serien per una tesi doctoral.

Chile Despertó

Com a bon català, sempre he estat i venc d’una societat considerada bastant rebel, potser no en accions violentes però si sobretot en quant a ideologia o en intentar sempre dubtar des sistema establert. Com a bon mallorquí, estic avesat a que ses coses tarden en canviar i a un clàssic conformisme de que si va bé no ho toquis, tot i que si xerram per intentar arreglar problemes que puguin sorgir. Quan vaig arribar a Xile, una de ses moltes coses que me va sorprendre (coses que possiblement escriuré més endavant) es sa poca falta de debat polític-econòmic-social de forma generalitzada. De fet, a ca es sogres tenen molt assumida sa dita de “en la mesa no se habla ni de política, ni de religión, ni de plata”... i jo me vaig quedar pensant... I de què xerren idò? A ca nostra si mos treus aquestes 3 coses i es futbol, directament t’envàs a jeure. Sempre vaig pensar que era una societat molt manipulable, que acceptaven qualsevol cosa relativament comercial que els hi venen, es nivell de privatització de serveis (Educació, Sanitat, Pensions, Aigua Potable, Carreteres...) es tant exagerat que arriba a fer por, que clar, no seria problema, si no tinguessin aquesta mescla explosiva de “facilitat d’enlluernament comercial” i una falta generalitzada de debat i rebel·lia cap a un sistema neoliberal que se’ls ha anat menjant mentre tots aplaudien, cantaven i ballaven, veien telenovel·les o futbol (Clar, això si que ho mostren per sa tele i si en xerren a taula).

Què ha passat a Xile? Ells ho anomenen “estallido social” o “Chile Despertó”, jo ho veig com un estadi molt necessari d’autocrítica social que havia quedat latent, i si, han despertat socialment, almanco un poc. Hi ha diverses generacions, sobretot per culpa de sa dictadura d’en Pinochet que tenen molt assumit es mantra de treballar molt i no queixar-se (perquè no te disparin), que efectivament es necessari per aixecar un país, però obvia es detall d’anar corregint errors, millorant es sistema, criticar i auto-criticar per avançar; i posteriorment desenvolupar-te com a persona i com a societat. Un exemple: si un mecànic canvia sa roda de sa mateixa manera, si ell no s’esforça en investigar nous sistemes, si sa gent sempre li diu “molt bé” i no li recorda que hi ha maneres millors... com ho sabrà? I de fet, potser sa gent tampoc ho sap, i “ja li està bé, mentre li canviïn sa roda”, però tampoc sap a lo millor que hi ha rodes millors, o sistemes de transport millors... Al final, sa culpa l’acaba tenint s’ajuntament perquè no arregla es clots des carrers o es govern perquè no inverteix en autopistes. Però sa culpa mai la té ni es model de transport, ni es model social, ni es mecànic, ni es conductor despistat, que s’ha d’aixecar ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora... per fer cada dia lo mateix, sense millora.

I repetesc, Que ha passat a Xile? Que una part de societat, sobretot joves i gent més o menys culta ha anat poc a poc obrint ets ulls a una societat manipulada per governs que, ja fossin socialistes o de dretes, facilitaven més sa vida de s’empresariat que de sa mateixa gent. I òbviament sa crítica ha aparescut, sa necessitat de millora social ha quedat palesa, i la “señora juanita” ha entès a la fi, que si fa feina 44 hores a la setmana, per guanyar es sou mínim, ha de fer 2 hores de metro o bus per anar a sa feina, possiblement cercar una segona feina, per haver de pagar salut, educació, una possible baixa pensió... idò possiblement no sigui culpa de que no s’esforça a bastament, si no que tot es culpa d’un mal sistema on polítics, empresaris, policies i militars fan corrupteles i magarrufes sense cap tipus de càstig mentre s’enriuen de tothom. Tot això rematat per una desigualtat econòmica enorme i generalment afavorida per aquestes mateixes magarrufes.

Estallido Social

Uns diuen que fa anys que ha anat cresquent, amb protestes estudiantils prèvies (1998, 2006, 2011, 2015, 2018), però tot va rebentar quan dia 6 d’octubre del 2019 es govern va decidir pujar sa tarifa de metro de Santiago un 4% fins a un total de 830 Pesos (que ara ve a ser 1 Euro, però també vos puc dir que fa anys vaig veure s’euro a 660 pesos), es problema no és sa pujada en si mateixa, si no que estam parlant que amb un sou mínim de 300.000 pesos (uns 350 euros) es metro val lo mateix que a Barcelona. Això va generar una sèrie de protestes juvenils, entre els dies 6 i 17 d’octubre, en forma d’evasió massiva (Entrar al metro sense pagar), cada vegada més grans. Sa resposta des govern va ser com benzina, accions policials, tancar línies de metro per evitar evasions i perles com sa des president de metro en aquell moment, Clemente Pérez: “Hay que ponerlo en perspectiva. Van dos o tres días y van 3500 personas. O sea, cabros (joves), esto no prendió. No son más choros (valents), no se han ganado el apoyo de la población. [...] La gente está en otra, el chileno es bastante más civilizado y yo lo único que he visto es un gran rechazo a este tipo de actitudes porque la gente se ha visto muy perjudicada.”. Més equivocat que mai, divendres 18 d’octubre, va ser gros, ses manifestacions i evasions van ser tant grosses que tot es sistema de metro va col·lapsar, van haver-lo de tancar, i segons metro se van cremar devers 20 estacions, tot això mentre es president Sebastián Piñera celebrava s’aniversari d’un net seu menjant una pizza.

Tot va anar degenerant, fins a sa declaració d’un estat d’emergència i toc de queda, entre els dies 19 i 28 d’Octubre, amb presència d’exèrcit a nes carrers i tot i així, ses manifestacions van anar augmentant, per una banda més agressives amb crema i saqueig de supermercats (uns 20 cremats i 200 saquejats a tot Xile, fins i tot un a Arica), càrregues policials i militars, 31 morts en total, 3500 ferits acumulats fins a final d’any, dels quals 360 amb traumes oculars. Mentre es president i altres polítics deien que Xile estava en Guerra, que existia ingerència estrangera o alienígena,  o sa primera dama parlava de “tendremos que reducir nuestros privilegios y compartir con los demás”, i ho remataven dient que “hay que volver a la Normalidad”. Cosa que molts manifestants encara van acabar entendre com “per molt que vos queixeu no canviarem res” i van aparèixer lemes com “no son 30 pesos, son 30 años de abuso”, “violencia es llamar normalidad a los años de abuso” i molts altres.

Coses com sa COP-25 (gran assemblea per es canvi climàtic que s’havia de fer a Xile) se van anar cancel·lant, tot i que fos per parlar de temes que preocupen, i clar, més embranzida anaven agafant aquestes manifestacions.

 

Massificació i propostes

Tot això va anar sumant diferents col·lectius de persones de tots ets àmbits (estudiants, treballadors, feministes, maputxes, aimares, educació, sanitat, transportistes, jubilats...), cadascú se queixava de lo seu, i tots se queixaven de lo mateix: es sistema, però resumint: Sous, Pensions, Sanitat, Educació, Transports, Energia, Aigua, Corrupció... Va començar a aparèixer un moviment massiu i pacífic, en dos fronts: manifestacions massives on s’ajuntava tothom (molt similar a ses manifestacions independentistes catalanes), fins al punt que ses aficions rivals del Colo-Colo i la Universitat de Chile se manifestaven juntes (mentre sa lliga havia estat suspesa i s’havia tancant es campionat a falta de 6 jornades), aquestes manifestacions massives van culminar amb s’anomenada “Marcha más grande de Chile” que va ajuntar més de 1.200.000 a Santiago i 500.000 a la resta del país (encara fa més vergonyós es silenci de ses autoritats espanyoles quan hi ha manifestacions així de grans per aquí).

S’altre front apuntava a demanar millores de forma seriosa, en tots ets àmbits que sa gent s’estava queixant, i se van començar a generar “cabildos” reunions dirigides a vegades per ajuntaments,  partits de s’oposició o entitats culturals que reunien gent per a demanar, apuntar i convertir en firmes ses diverses opinions al respecte. Tot això mentre es govern de dretes proposava mesures com no apujar es bitllet de metro (tard), aprovar lleis majoritàriament de seguretat i no socials... que fins i tot polítics des govern trobaven insuficients. Aquest tipus de manifestació va acabar derivant en una consulta popular liderada per ajuntaments, realitzada dia 15 de desembre del 2019 on van votar prop de 2,5 milions de persones. 92% a favor d’una nova constitució i millores de sistemes de pensions, sanitat i educació van ser ses respostes més destacades. Sa constitució de Xile es del 1980, feta durant sa dictadura den Pinochet i està acusada de ser còmplice de sa situació social actual.

Aquest procés hauria de culminar amb una altra consulta a realitzar dia 26 d’Abril del 2020, aquesta per part des govern central per demanar lo mateix: Aprovar sa creació d’una nova constitució (obrint un procés que pot durar uns 2 any) o Rebutjar una nova constitució a canvi de sa promesa de canviar lleis que si fan falta canviar (com vos podeu imaginar aquesta opció es sa que defensa sa dreta empresarial tipus PP-Cs-Vox; i es molt possible que no compleixin sa promesa).

Normalidad

Un des principals mantres repetits per es govern central (Dreta, estil PP) és tornar a sa normalitat, de fet ho duen repetint des de finals d’octubre, però vaja, és realment una hipocresia acceptar aquesta normalitat com a tal. Personalment me recorda molt quan es govern espanyol prometia a nes poble basc “sin violència se puede hablar de todo” ETA va declarar alto al foc fa 10 anys, va desaparèixer al 2017 i a Euskadi no han proposat ni un simple referèndum. De fet, es curs 2019 se va haver de tancar a corre-cuita tant a escoles com a universitats, abans de que patissin danys per manifestacions, i també per falta d’alumnes perquè es pares i mares no volien  duur es fills a escola degut a tota sa situació. Per afegir-hi sa lliga xilena 2019 va ser suspesa, al iniciar sa lliga 2020 a mitjan febrer van haver-hi incidents i manifestacions. Moltes altres activitats s’han vist impactades o suspeses, com per exemple es festival de música de Viña del Mar, que va tenir greus incidents es primer horabaixa, es tècnics de so han de manipular es crits des públic en contra des govern, han prohibit s’accés amb pancartes i/o símbols, i ses actuacions d’alguns artistes, sobretot humoristes han estat censurades.

Sincerament, no s’albira cap retorn tranquil a sa “normalitat” ja que molta gent que ara ha estat de vacances durant es mesos de febrer i gener (on s’ha vist una gran davallada de s’ocupació hotelera), tot i que té previst tornar a fer feina, ja hi ha anunciades grans manifestacions coincidint amb s’inici de curs, i veient que ses minses mesures aprovades per es govern no han servit per res i que no s’esperen grans canvis. Tot això remenat amb una mica de por a nes Corona Virus i s’alarma d’una nova grip durant s’hivern, sequera, canvi climàtic... en resum, tot De Cap per Avall.