De Cap per Avall: Palta

 Or verd

Benvolgudes lectores i Benvolguts lectors de Mel i Sucre, les visites d'en Cristòfor Colom a Amèrica van provocar, apart de molts canvis globals, un gran intercanvi de productes agropecuaris molt interessants, que a Amèrica se mengi pollastre, porc o arròs... o a la resta del Món tenguem tomàtiga, Patata o Palta... ah, no que en mallorquí se nom Alvocat (que ve d'un antic mot azteca awákatl), si, una fruita verda de pell rugosa, un enorme pinyol rodó, tot conformat d'una suau, cremosa i gustosa polpa plena de beneficiosos olis vegetals... a Xile se coneix com a palta, i si, és una fruita. Esper que aquesta no sigui l'única cosa que avui vos deixi De Cap per Avall!

Avui dia, un quilo d'alvocat se ven a Arica per uns 3 €, a Xile o Espanya per uns 5 o 6 € a Alemanya o Estats Units per 10 €. Com vos podeu imaginar a ca nostra en menjam cada dia, i no som cap excepció, des del 2006 el consum mundial ha augmentat aproximadament un 10% anual. Al 1990 a nivell mundial se produïen uns 2 milions de tones anuals, al 2018 foren 6 milions de tones.  I aixó no es poca cosa, una hectàrea pot produir unes 7 tones anuals, multiplicau una estona i vos sortiran uns beneficis bastant interessants. Per això se coneix com l'Or Verd.

Producció

A nivell Mundial, el principal productor és Mèxic (un 33% més o menys), bastant darrera hi ha països com Xile, Estats Units, Perú, República Dominicana... i Espanya (de fet Màlaga i Granada), únic productor i exportador Europeu, que produeix 40 vegades menys que Mèxic, i no produeix ni un 10% de les necessitats de consum europeu.

I com tota fruita, l'alvocat necessita aigua, quanta? Gran pregunta, uns estudis diuen que uns 400 litres per quilo, d'altres eleven la xifra a 1.000 litres d'aigua per quilo. Pareix molta no? Idò és parescut al de moltes altres fruites i molt inferior al necessari per produir un quilo de carn de vedella (15.000 litres) o un de pollastre (3.900 litres).

A Espanya, ja s'han adonat des problema, alguns parlen d'un col·lapse hídric: “Lo que venimos denominando como burbuja del mango, que sigue a la ya consolidada del aguacate, constituye la gota que ha hecho rebosar el vaso de agua que dispone Málaga para el mantenimiento de su demanda hídrica prevista. Ante la situación, sólo caben dos soluciones: o se paraliza el ritmo de crecimiento actual o se alcanzará el colapso hídrico en esta comarca, y con ello la ruina de aquellos inversores que, estimulada su codicia ante los buenos resultados mercantiles de los productos subtropicales, emplearon grandes sumas en la adquisición y puesta en funcionamiento de enormes superficies agrarias para este nuevo eldorado. Por supuesto hay una tercera opción, aunque disparatada e insolidaria, trasvasar el agua de todas partes simplemente porque somos el ombligo del mundo, sabemos hacer oro y dar muchos puestos de trabajo, y no nos importa lo que digan las leyes y los gobiernos”.

Aigua

Els petits pagesos pateixen.  Però no tots estan contents amb la febre de l'or verd.  A Xile, els petits pagesos també conreen alvocats. El cas més conegut és a Petorca, uns 200 km al nord de Santiago, a una regió semi desèrtica, que cada cop sofreix més sequeres. Però des que la indústria agrícola es va establir a la zona, els petits pagesos amb prou feines poden sobreviure, perquè no disposen de suficient aigua per regar les seves plantes. Tots els seus  pous es van assecant.
Segons els petits agricultors: "Els grans empresaris utilitzen l'aigua subterrània, i si cavem un clot a terra aquí, no trobaríem aigua, perquè ja no hi ha. Els empresaris tenen prou diners per construir pous cada vegada més profunds i per exportar els seus alvocats. Els alvocats dels nostres petits agricultors es consumeixen a Xile", de fet això fa que tinguem preus més baixos d'alvocat.
També l'abastament d'aigua de la població s'ha convertit en un gran problema, quan la pugna de l'aigua arriba als moments més complicats de l'any els ciutadans de obtenen l'aigua de tancs amb aigua potable de l'empresa privada ESVAL.
A Xile i des de 1981, durant la dictadura d'Augusto Pinochet, es va posar en vigor el Codi de l'Aigua, "un bé nacional d'ús públic", però aquesta legislació no va impedir que l'Estat concedís els drets d'ús lliure i indefinit de l'aigua a tercers.
A la fi dels 90, sota Eduardo Frei i Ricardo Lagos, l'aigua es va convertir en un bé lliurement comercialitzable i independent de la propietat de la terra. Ara, els drets de l'aigua es concentren a les mans d'unes poques grans empreses en els sectors agrícola, miner i forestal.

Drets i modes

El moviment anomenat Modatima (Moviment de Defensa de l'Aigua, la Terra i la Protecció de la Medi Ambient) vol canviar aquesta situació a Petorca. El moviment va ser fundat el 2010 per defensar els drets de residents i petits agricultors davant la indústria agrícola.

Els responsables d'aquest moviment exigeixen que l'aigua torni a estar vinculada a la terra, que torni a ser un bé públic, recorden que Xile va signar la resolució de les Nacions Unides, que reconeix el dret a l'aigua potable i al l'abastament sanitari en 2010. A Xile, aquest dret avui dia no està garantit.

En realitat es considera que el desenvolupament agrícola pot beneficiar els petits agricultors i no només a la indústria agrícola. Des del punt de vista de Modatima: "Menjar alvocat s'ha convertit en una moda a Europa i hauria de ser avantatjós per a nosaltres, però només les grans empreses de la indústria agrícola es beneficien d'aquesta situació. Les empreses parlen sempre de llocs de treball, però la indústria agrícola fa servir cada vegada més tecnologia, i per tant, menys llocs de treball".

Segons una anàlisi de el Centre d'Investigació i Informació Periodística de Xile, CIPER, la majoria dels drets sobre l'aigua en Petorca està en mans de quatre famílies que també són propietàries de les empreses agrícoles i algunes estan involucrades en política. Com podeu veure, tot dóna voltes allà mateix, al final son quatre gats qui s'acaba aprofitant de tot, i no els importa deixar el Món De Cap per Avall!